CARRETERES SECUNDÀRIES

Res és més enganyós que un fet evident

Encara hi som a temps. Així ho ha proclamat Robert Watson, el portaveu del grup d’experts de l’ONU sobre la biodiversitat i els ecosistemes (IPBES), després de presentar el demolidor estudi sobre el futur del planeta, en què s’alerta de l’amenaça d’extinció de més d’un milió d’espècies animals i de plantes si els humans no som capaços de canviar la nostra manera de viure i de consumir.

El que fa patir més d’aquest “encara hi som a temps” és que aquesta vegada l’amenaça depèn precisament de nosaltres i no de factors externs, com va passar amb les cinc extincions en massa que ha patit la Terra, l’última de les quals a la fi del Cretaci (fa 66 milions d’anys, amb el 75% de les espècies destruïdes a causa probablement de l’impacte d’un asteroide) i la primera a l’Ordovicià (fa 445 milions d’anys, amb la desaparició del 60% al 70% de les espècies a causa segurament d’una glaciació).

“¿El capitalisme és incompatible amb la lluita contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat?”, li pregunten a Watson.

I la seva resposta és una pregunta, o, més ben dit, moltes preguntes, molts interrogants, sobre l’ús dels recursos i les formes de vida: ¿és compatible el creixement demogràfic amb l’actual ritme de consum?, ¿podrem alimentar-nos sense destruir la natura i canviar el clima si no modifiquem l’actual model d’explotació de la terra i del mar?, ¿podem continuar pensant en la riquesa del món només fixant-nos en el PIB?, ¿són els béns materials la riquesa més valuosa de l’ésser humà?

Moltes preguntes, doncs, i finalment un últim comentari a peu de pàgina, tan simple com desolador, perquè és la mare de totes les preguntes: “Si dieu a la gent que han de reduir el seu nivell de vida -reflexiona Watson-, us diran: «Ep! Això no ho puc fer, encara que acabi afectant els meus fills i nets»”.

De fet, ningú als països rics, des de la responsabilitat pública -també als països emergents els mouen els mateixos valors-, diu als seus conciutadans-electors: “Canviem el sistema de vida”. Més aviat se’ls diu el contrari: “Farem el que sigui per mantenir-lo, no us decebrem: primer nosaltres”.

De manera que totes les grans batalles que ens proposen els experts per salvar-nos de la catàstrofe, modificant la manera de relacionar-nos amb els recursos i lluitant contra el canvi climàtic, queden reduïdes al factor humà, a la nostra pròpia naturalesa: el futur depèn de nosaltres mateixos.

Una constatació terrible que anuncia les pitjors prediccions: gràcies a nosaltres mateixos els països desenvolupats som els que més consumim els recursos globals. El 40% de la població mundial no té accés a l’aigua potable, més de 800 milions de persones només a l’Àsia i l’Àfrica pateixen inseguretat alimentària i, molt sovint, fam. Al món desenvolupat les desigualtats creixen a un ritme desbocat, mentre es degraden els serveis públics. Actualment hi ha més de 2.500 conflictes violents o armats relacionats amb les energies fòssils, l’aigua, l’accés a la terra i l’alimentació.

Sobre aquests conflictes, el detall més alarmant és que en alguns, com passa al Brasil amb el nou govern, la ideologia del creixement, del benefici, es construeix sobre la destrucció dels recursos, amb una idea completament desfasada i perversa segons la qual l’agroindústria ajudarà a reduir la pobresa, tot i que la realitat ens diu que el seu principal objectiu és l’especulació i l’enriquiment del gran capital. No és debades que entre els anys 2002 i 2003 -destaca l’informe de l’IPBES- fossin assassinats almenys mil periodistes i militants mediambientals. Elemental, estimat Watson -que diria al doctor Watson de ficció el detectiu Sherlock Holmes.

-Encara hi som a temps? -pregunta Robert Watson.

-Res és més enganyós que un fet evident -respon Holmes arrugant el front. 

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF