CARRETERES SECUNDÀRIES

“Si vas a Nouakchott saluda la meva mare senegalesa”

BRU ROVIRA
BRU ROVIRA

“Si vas a Mauritània i visites Nouakchott saluda la mare”, m’ha ha dit el jove guineà Ibrahim mentre parlàvem en un bar de l’extraradi de Madrid a prop del centre de la Creu Roja on ha trobat refugi provisional. Llit i menjar durant uns quants dies. “Un menjar molt bo -ha afegit-: carn, peix, verdures. Excel·lent”.

-Digues a la mare que estic viu. Que ja he arribat a Europa.

-On la trobaré?

-A prop de la Sonegué, la parada dels autobusos que van a Bamako. Hi ha una gran rotonda. Pregunta per la senegalesa que ven arròs al costat de la carretera. Estarà molt contenta.

La mare senegalesa de l’Ibrahim és part de la gran família que ha fet durant el seu llarg viatge. Un viatge que ha durat dos anys, des que va marxar del poblet on vivia a la regió de Boké, a Guinea Conakry.

Un dia, en comptes d’anar a cuidar les vaques, l’Ibrahim va decidir amagar-se entre la càrrega d’un camió que viatjava a Mali. I així és com va començar la seva llarga, tortuosa i accidentada travessia fins a arribar a Europa. Tenia 16 anys. Ara en té 18.

La família que ha deixat enrere, diu, la de Guinea, és una família desfeta.

-M’hi sentia com un orfe. La mare no hi era. El pare tenia una altra dona. No volien que anés a l’escola. Només em volien per treballar.

La seva nova família, la família que ha fet durant el viatge, és una família extensa de mares, pares, germans, amics: tota la bona gent que l’ha acollit, l’ha ajudat, l’ha acompanyat, li ha donat escalf, llit i menjar, l’ha protegit dels nombrosos perills, de la violència, de la mala gent i, molt sovint, d’una mort imminent.

Estic volant cap a Nouakchott, via Casablanca.

En menys de dos minuts he travessat l’estret que separa els dos continents. Encara no s’ha acabat l’any 2018 i les persones que han mort mentre provaven de travessar aquests escassos quilòmetres -tan insignificants vistos per la finestreta de l’avió- ja superen les sis-centes, triplicant les de l’any passat.

L’Ibrahim ho va aconseguir a mitjans d’octubre.

El seu viatge cap a Europa va ser un viatge sense mapes.

-Només m’he guiat pel que em deia la gent, escoltant sempre el meu cor. Això m’ha salvat la vida.

Quan li pregunto si pot dibuixar l’itinerari que ha seguit, parla del desert, de les fronteres, del mar, del fred, del vent, de la calor, dels boscos del Marroc. Però és incapaç de dibuixar sobre un mapa el camí recorregut.

Deduïm entre els dos que, després d’una estada a Mali, va vagar pel desert a prop de les fronteres d’Algèria i Mauritània, per retrocedir fins a Nouakchott i enfilar a continuació cap a la costa atlàntica abans d’entrar al Marroc, des d’on va fer el salt definitiu. Va ser fa només un parell de setmanes, dos anys després de deixar Guinea. Ho va fer a bord d’una petita embarcació de goma que va salpar des de Nador en direcció a la mar d’Alboran, amb 58 persones a bord.

El desert i la mar són els dos pitjors records del viatge.

Al desert va estar a punt de morir-hi dues vegades. La primera quan viatjava amb vuit migrants més, amagats sota la càrrega de la pickup d’un passador. Havien sortit de Bamako amb la intenció d’arribar a la frontera d’Algèria. El segon dia de viatge, uns homes armats, uns tuaregs, els van aturar. Després d’apallissar-los i robar-los tot el que tenien, van dir que els vendrien com a esclaus a una tribu local. Aprofitant un moment que els tuaregs estaven menjant, el xofer va engegar el cotxe i vinga, vinga, vinga, anem-nos-en, va cridar, mentre sortien a tota velocitat.

-Els tuaregs van començar a disparar. El noi que anava al meu costat, un xicot molt fort, de Mali, va rebre un tret al coll i va morir a l’acte. Un altre, un camerunès, va rebre un tret a la cama. Al cap d’uns quilòmetres, el xofer va dir que baixéssim, que a partir d’aquell moment ens espaviléssim nosaltres mateixos.

La segona vegada que va estar a punt de morir al desert va ser quan, després de l’atac, van caminar durant dos dies en direcció a la frontera mauritana. Havien deixat el noi mort a la sorra, sense temps per enterrar-lo.

-Ja no hi podíem fer res.

-I el ferit?

-El ferit el portàvem carregat a l’esquena, per torns.

Fins que van arribar a la frontera amb Mauritània.

-Però no ens volien deixar entrar.

Diu l’Ibrahim que estaven tan desesperats que es van posar tots a plorar. Van plorar sense poder-se contenir. Durant hores. Fins que el coronel del control fronterer se’n va compadir i va fer marxar en una ambulància el ferit.

-No n’he sabut mai més res. A nosaltres ens van carregar en un cotxe que ens va deixar a l’entrada de Nouakchott.

L’endemà d’aterrar a Nouakchott he anat fins a l’estació d’autobusos de la Sonegué. He preguntat per la senyora senegalesa que ven arròs. No m’ha costat gens trobar-la. Asseguda en un tamboret, preparava el dinar. Netejava les verdures. Pelava patates. En una gran olla bullia l’arròs. Li he dit que l’Ibrahim ha arribat sa i estalvi a Europa. Li he fet una foto i l’he enviat per WhatsApp a l’Ibrahim. Ha contestat: “Sí, és ella, la meva mare”. M’he assegut en una cadira de plàstic al costat de la mare. He començat a explicar-li a poc a poc tot el viatge de l’Ibrahim, mentre ella movia el cap satisfeta, amb un gran somriure.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF