REPORTATGE

Miguel Ángel Campano, l’interlocutor proteic de la tradició

Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma obre el 17 de setembre una exposició que recupera la trajectòria d’un dels artistes que als anys vuitanta més va reivindicar el llegat de la pintura en l’art contemporani

Miguel Ángel Campano, l’interlocutor proteic de la tradició

E l crític d’art Robert Hughes va escriure que els millors artistes tenen una visió del món i un sentit de la història. En el cas de Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948 - Cercedilla, 2018), un dels representants destacats de la generació d’artistes que als 80 del segle passat tornaren a posar en voga la pintura en el panorama artístic espanyol, la seva visió del món -la singularitat de la seva mirada i del seu estil- ve justament de la manera com llegia la tradició, com s’hi relacionava i com s’ubicava a ell mateix dins el curs cabalós de la història de l’art.

La gran exposició que li va dedicar el Museu Reina Sofia de Madrid, que es va poder visitar entre el 6 de novembre del 2019 i l’1 de juny d’enguany i que va ser l’última en què l’artista va participar activament abans de morir, se centrava, precisament, en la condició de Miguel Ángel Campano com a interlocutor proteic i intèrpret fecund d’una tradició plàstica centenària i polimòrfica.

D’aquí que el títol de l’exposició madrilenya, que incloïa més d’un centenar d’obres, fos D’après, una expressió francesa que es pot traduir com segons o com a partir de i que Campano va fer servir en el títol de molts dels seus quadres. Culte, ambiciós, apassionat i atrevit, Campano va voler posar a prova el seu talent treballant a partir d’alguns dels noms crucials de l’art occidental de tots els temps: d’après Poussin, d’après Cézanne, d’après Delacroix...

L’exposició de Palma mostrarà les ruptures estètiques de l’artista

A diferència de molts artistes contemporanis, que treballen com si la tradició no existís o que creen relacionant-se amb una parcel·la molt reduïda de la història de l’art, Miguel Ángel Campano i els seus companys de generació -tant d’Espanya (Barceló, Garcia Sevilla, Sicilia, Broto...) com d’altres països europeus (com l’alemany Kiefer o l’italià Clemente)- adoptaren de seguida una actitud èpicament valenta a l’hora de concebre la pròpia obra i la seva manera de ser pintors.

Com que aspiraven a convertir-se en gegants, a fer obres colossals (en termes de qualitat però també, sovint, de mida i de tema), volgueren mirar cara a cara les obres i les gestes dels gegants que els havien precedit. Naturalment, no ho feren per esdevenir-ne epígons parasitaris i vistosos, sinó perquè tenien clar que la tradició, abordada sense mimetismes ni servilismes, és un àpat que alimenta, una escola que inspira, una temptació que incita, un repte que desafia i una plataforma que t’impulsa fins més enllà de les limitacions del present. Ho reconeguessin explícitament o no, el model obvi que tenien en ment aquests pintors era l’artista modern per excel·lència: Picasso.

Una part de les obres que es pogueren veure al Reina Sofia desembarcaran el pròxim 17 de setembre a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, una ciutat que Campano coneixia bé perquè va tenir casa i estudi a Mallorca al llarg de més de trenta anys. L’exposició Miguel Ángel Campano. Accents i diferència, comissariada per Imma Prieto, directora d’Es Baluard, es fixa sobretot en els canvis d’estil, les ruptures estètiques i els cops de volant temàtics que caracteritzen tota la trajectòria de l’artista. Inicialment, pot semblar que l’enfocament curatorial de Prieto ens allunya del Campano interlocutor dels artistes que l’han precedit, del Campano intèrpret genesíac de la tradició, però en realitat és una manera indirecta i sagaç d’aproximar-s’hi.

Si Campano sovint va canviar plàsticament de rumb -des del constructivisme geomètric fins a la gestualitat visceral de l’expressionisme, des de les suggestives severitats del blanc i negre fins a la potència virolada del colorisme, des de la figuració que representa fins a l’abstracció que desmunta i centrifuga-, és perquè va abraçar sense por un dels trets constitutius de la modernitat i la postmodernitat: la multiplicitat contradictòria. Tothom, i més els creadors, contenen una multitud al seu interior. Treballant a partir de Poussin, Cézanne i Delacroix, però també de José Guerrero, Juan Gris, Daniel Buren, Arthur Rimbaud i d’altres, Campano va expressar pictòricament la multitud que contenia.

Va expressar-la, a més, sense perdre mai la fascinació i la passió per la pintura. Si una cosa transmeten les excel·lents fotografies que Jean Marie del Moral va fer a Campano mentre treballava al seu taller de París durant els 80, i que il·lustren aquest article, és justament aquesta convicció en el poder de la pintura. Mires les fotografies i hi veus un home que creu, que sap, que una pinzellada pot dir la vida i el món. Que la pintura és la vida i el món. 

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF