A dins la roca, sobre el mar

Al Bosc d’en Pep Ferrer es viu Formentera de cap a cap d’any. Un espai de quietud al si de la roca, una mirada ampla sobre el mar. La casa és intimitat i és extraversió, tancada i oberta, és lleugera i pètria alhora, és artesana i tecnològica, i sobretot és arquitectura i és paisatge, en una fusió tan subtil com indeslligable. El Bosc d’en Pep Ferrer, l’habitatge que ha concebut l’arquitecte formenterenc Marià Castelló a la platja de Migjorn, al sud de la petita de les illes Pitiüses, es mimetitza amb les savines que l’envolten, agafa l’aire del mar que té just al davant i també se’n protegeix dins la roca on està parcialment excavada. És un exercici molt dual, tan natural -a cops, tan salvatge- i alhora tan delicat com la mateixa illa on s’assenta.

A Formentera se l’ha de saber viure. Té tant encant a l’hivern com a l’estiu, o molt més. Són els mesos més freds i més isolats quan aquells que l’habiten poden sentir amb més força el seu batec tel·lúric, la seva natural energia, com el temps i les temporades hi passen, com ve el temporal i com de tranquil·les s’hi senten les calmes.

D’aquesta dualitat, i de la seva comprensió, neix aquesta casa que pren el nom del topònim de la finca on s’ubica. Meitat sobre la terra, meitat a sota, ofereix dues experiències tan distintes com complementàries, en un projecte que pot semblar fragmentat i que, en canvi, es basteix amb múltiples connexions.

La unitat de tres cossos i dues altures

Tres mòduls successius s’aixequen lleugerament sobre el terreny, perpendiculars al mar, que se’ls obre com una panoràmica infinita, en comunió amb l’interior de la casa. Els tres cossos, paral·lelepípedes nets, estan revestits de fusta de pi sense tractar amb l’objectiu que el sol els envelleixi amb dignitat i el to grisós que prenen s’arribi a fondre amb el dels troncs de les savines i els matolls. Un, dos, tres... Separats però connectats per passadissos de vidre, una mena de miradors o espais de trànsit on la natura se sent amb tota la seva força. Un mòdul per al dormitori principal, un altre per a la sala menjador, cuina i taula d’estudi, i el tercer que s’ha deixat sense acabar per al moment que la família creixi i l’economia ho permeti.

Són aquests espais els que fusionen la casa amb el paisatge exterior: la llarguíssima platja de Migjorn amb la seva vegetació baixa i pentinada pel vent del mar, el cap de Barbaria al fons i la torre des Pi des Català, construïda el 1763, com a veïna propera. Assentats aquests tres cossos sobre un espai longitudinal escarvat a la roca en sentit paral·lel a la costa, la casa guanya una planta inferior, molt singular, que ofereix una experiència similar a la de viure dins una pedrera. Hi ha qui pensa que el paradís és a l’interior de la terra. El silenci s’hi imposa, la llum es matisa, s’hi sent l’escalfor de la pedra... En una successió de patis i espais tancats per vidres, la planta baixa és el lloc per a la introspecció, que no és una manera de mantenir-se al marge de la natura, sinó de sentir-la amb més força, acollits al seu si.

“Substraient el material del lloc, hem fet una casa”, afirma Marià Castelló. “Sota criteris de bioconstrucció, han primat els materials d’origen natural i, en ser possible, del propi lloc: roca esculpida, grava capolada de l’excavació, pedra calcària, fusta de pi i de avet”, apunta l’arquitecte. Al Bosc d’en Pep Ferrer, a més, s’hi ha tingut especial cura en la incorporació de sistemes bioclimàtics passius així com en aconseguir l’autosuficiència en l’abastiment d’aigua, sistemes clau en una illa de recursos limitats.

La importància dels detalls

La Tot i l’aparent senzillesa d’aquesta casa, tot i el seu càlid minimalisme i la rellevància que hi té el buit, fins als més petits detalls estan extraordinàriament pensats. Això és així fins al punt que l’estudi de Marià Castelló, dels elements originalment dissenyats per al Bosc d’en Pep Ferrer, n’ha fet una col·lecció que, amb el nom de D12, comercialitza Diabla Outdoor. Són estructures de vareta d’acer de 12 mm que, a aquesta casa de Formentera, serveixen de penjadors, de tauletes auxiliars, d’estants per al bany o per al vestidor, o de barra circular per a la cortina de la banyera en un exercici tan pràctic com creatiu. La fusió del paisatge i l’arquitectura, l’harmonia dels materials amb el medi, troba també ressò a la casa en una comunió notable entre tres dels seus eixos principals: estètica, ètica i funcionalitat.