Llibertat contra dogmes

Quan el 1936 va publicar Tornada de la Unió Soviètica, André Gide es va guanyar l’enemistat de molts intel·lectuals d’esquerres amb els quals havia compartit l’ideal comunista. Els seus detractors el van acusar de traïdor perquè criticava obertament el règim de Stalin. Però a Gide, que havia viatjat a la Unió Soviètica amb grans expectatives, no li va agradar el que va veure i va escriure sobre el que no li va agradar: l’autoritarisme creixent que conduiria a una dictadura totalitària. No va ser l’únic cas d’un inconformisme radical que li va valer crítiques acerades però que va afilar el seu estil literari, elegant, directe i amb un moderat gust per l’experimentació.

El mateix li va passar a Gide respecte a la religió, un motiu recurrent de turment espiritual per a l’escriptor. Va atacar el poder de l’Església catòlica i es va mostrar corrosivament crític a Les caves del Vaticà. També Gide va demostrar ser molt crític amb el colonialisme a partir dels seus viatges per Àfrica, traduïts en esplèndids textos com Viatge al Congo. Així mateix, en la seva vida personal les seves posicions van rebre atacs furibunds, com quan va publicar Corydon, un al·legat a favor de l’homosexualitat inusual en l’època i pel qual va rebre comentaris feroços. La crítica el va considerar el seu pitjor llibre; Gide assegurava que era la seva millor creació.

No és d’estranyar que, en aquesta militància a favor de la llibertat, els Diaris d’André Gide siguin, al meu parer, la més decisiva de les seves obres. L’immoralista o Els falsificadors de moneda són admirables, però on es posa més a prova la intempestivitat de Gide, la dura tensió entre escriptura i veritat, és en aquests diaris minuciosament treballats pel seu autor, a vegades amb el cisell, a vegades amb el bisturí. Per a un escriptor valent com Gide, aquests textos quotidians són l’oportunitat de despullar-se davant la veritat. I en el transcurs d’aquest exercici els dogmes cauen fàcilment.