Franquisme tropical
Al cor de l’Àfrica hi va haver un lloc on se celebrava amb gran devoció la Setmana Santa i desfilaven les Filles de Maria. S’hi organitzaven competicions d’ aizkolaris i funcionava una plaça de toros on hi havia corrides regularment, amb toreros als quals havien promès que estudiarien una carrera a Espanya i a l’hora de la veritat els havien ensenyat a torejar. Allà la Falange cantava coses com Himno de los falangistas morenos, i les Montañas nevadas s’havien transformat en Selvas tropicales, banderas al viento. Un lloc on la població local ridiculitzava el seu dictador ballant una dansa anomenada Flanco, en què es posaven una màscara d’un home blanc. I on, encara ara, a la porta de les casernes i les comissaries hi posa “ Todo por la patria”.
Aquesta és la historia de la Guinea Equatorial, la nostra colònia entre el 1858 i el 1968, que durant el franquisme va arribar a ser designada com una província espanyola. Si a casa la dictadura va constituir una astracanada macabra, enmig de les selves africanes va esdevenir una paròdia sagnant i ridícula, que pretenia convèncer els pobladors d’aquell racó de món que eren catòlics, espanyols i bons franquistes. Per saber més coses d’aquella època fosca del nostre passat he anat a veure l’exposició Guinea, el franquisme colonial, al Memorial Democràtic del carrer Peu de la Creu. Una mostra que ens recorda que aquell territori no tan sols va patir el colonialisme més ranci sinó també el nacionalcatolicisme més exaltat. M’ho explica l’antropòleg Gustau Nerín, el seu comissari, que la considera un primer pas per conèixer aquesta història oblidada.
Per a Espanya, la Guinea era un espai marginal del seu deliri colonial. Tanmateix, els guineans van quedar profundament marcats per aquell període. La metròpoli ni tan sols els va mobilitzar quan va esclatar la Guerra Civil. Eren més útils a les plantacions. Només dotze guineans van lluitar amb Franco, i un va lluitar amb els republicans, Grey Molay, un jove africà que havia estudiat a Barcelona, membre d’ERC, que va passar per Argelers i va sobreviure a Mauthausen. La capital catalana era el lloc des d’on es controlava l’economia de la colònia, aquí hi havia els plantadors de cacau. Els catalans també eren decisius en l’educació, tota religiosa, dels infants. Claretians per a ells, concepcionistes per a elles. A més, Barcelona va ser un destí habitual per a les seves elits, que hi enviaven els seus fills a estudiar.
Durant la postguerra, el domini espanyol va accentuar el seu racisme discriminatori, molt allunyat d’aquella visió que encara es fa córrer avui dia i que diu que va ser un colonialisme humanitari i suau. La repressió franquista va ser d’una gran crueltat, amb una Guàrdia Civil instaurada com a principal autoritat (es deia que els seus caps de districte “manaven més que Franco a Espanya”). I on els maltractaments, les fuetades o els treballs forçats estaven a l’ordre del dia. Es va perseguir les religions tradicionals i els protestants locals. Si no eres catòlic, no podies treballar a l’administració, ni obrir un negoci.
Això va durar fins als anys seixanta, quan li va ser concedida l’autonomia. I el 12 d’octubre del 1968 Guinea es va convertir en un estat independent, amb una Constitució redactada pel govern de Madrid. El nou dictador, Francisco Macías, era un gran admirador del general Franco, igual que l’actual tirà Teodoro Obiang. Les idees introduïdes durant tots aquells anys d’explotació van marcar profundament les maneres d’exercir el poder en aquell país, perceptiblement fins i tot avui dia. Com diu un intel·lectual guineà a l’exposició, “si algú vol saber què era el franquisme, que vingui a Guinea Equatorial”.
