EL GRAN CARNAVAL

‘Endeavour’ i ‘Perry Mason’

Deixeu-me que avui us parli, per variar una mica, d’una sèrie. Es diu Endeavour, va començar el 2012 i encara dura fins avui. La vam començar a veure deu fer cosa d’un mes i mig. Té vuit temporades i no em feu dir per quina temporada anem. Com que els capítols són autoconclusius tens sempre la sensació de principi i de fi. Els protagonistes són dos policies d’Oxford, a mitjans dels anys seixanta, encarregats de resoldre crims de sang. Tenen molta feina, a cada capítol moren pel cap baix dos o tres personatges. Amb el pas dels capítols ens anem assabentant de com són Morse i Thursday, de les seves manies, el seu procedir, els neguits emocionals que els ocupen, la família, els avatars de la seva psicologia... És una sèrie britànica d’època, amb tot el camp semàntic que això acostuma a portar adherit: cuidada en tots els detalls, una ambientació exquisida, un guió molt ben treballat, constants apunts descriptius de la personalitat british i, per sobre de tot, uns actors fabulosos. Però, esclar, com en tota bona sèrie -a les sèries llargues encara més i a les detectivesques encara una mica més- el pòsit te’l deixen altres coses més que no pas el ritme d’esdeveniments que se succeeixen en pantalla.

Endeavour porta ja vuit anys de recorregut. Si la veiéssim com abans, un capítol per setmana sempre al mateix dia i hora, ens faria la sensació de temps somort, de discórrer lent, d’acompanyament de la vida. Ja sabem que això ara no existeix, que la deglució de la ficció es fa d’una altra manera, amb hàbits compulsius. Però hi ha efectes que no canvien. Endeavour posseeix un d’aquests efectes: l’envelliment, el transitar a través dels mesos i dels anys al costat d’uns actors que envelleixen amb tu. Vuit anys no és gaire i el maquillatge fa miracles però hi ha intangibles que són impermeables al maquillatge. Shaun Evans i Roger Allam, els dos actors essencials de la sèrie, han incorporat coses al seu rostre, al seu gest, a la seva manera de fer, a l’oficiar de la seva interpretació. Maduresa, calat, fondària, veritat. Recordeu Perry Mason? Segur que sí, el personatge va acompanyar l’actor Raymond Burr durant tota la seva vida. El vam veure jove, prim, en blanc i negre i també ancià, corpulent i en color. I els últims temps també en cadira de rodes. Xoca capturar aquesta manera que té la vida d’infiltrar-se en l’art. 

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF