Alcàsser i el dia després
En el periodisme espanyol hi ha un abans i un després del crim d’Alcàsser, quan tres adolescents, la Míriam, la Desirée i la Toñi -“les xiquetes”, com encara se les anomena al poble- van ser segrestades i assassinades brutalment.
El segrest es va produir ara fa 25 anys, un 13 de novembre del 1992. Els cadàvers van aparèixer 75 dies després.
Entre el segrest i l’aparició dels cossos, la premsa espanyola va viure una increïble història de fabulació col·lectiva.
A partir del dia 75, enfrontats a la realitat del crim, el periodisme mai més seria el que havia sigut fins aleshores. El reality show, el sensacionalisme sense escrúpols, l’ús de les persones, les emocions i el dolor aliè es convertirien en una mercaderia que calia esprémer fins al final. L’audiència s’acabaria consagrant com el veritable baròmetre de la qualitat del periodisme, i “el que vol la gent” -el millor eslògan aforístic que ha inventat el departament de propaganda del capitalisme- s’imposaria per sobre de qualsevol altre criteri, fins a la derrota final de la informació entesa com un bé públic, i del periodisme com un relat de la nostra existència que aspira a ser més o menys verídic.
L’argument principal d’aquell primer deliri -abans del dia 75- era que la desaparició de tres noies innocents i virginals només podia ser obra d’una maldat que sobrepassa la nostra pròpia realitat quotidiana. És a dir, una cosa vinguda de fora. Potser obra d’una gran xarxa internacional de prostitució. O, encara pitjor, d’un grup dedicat al tràfic d’òrgans. Traficants internacionals, esclar.
Una fabulació que va durar fins que les xiquetes van aparèixer enterrades en un bosc de la Romana, no gaire lluny de casa, quan uns apicultors que passejaven van veure una mà que sobresortia de la terra, amb un rellotge cenyit al canell. Pedro Carboneres, l’home de la funerària que va obrir la fossa on hi havia els tres cadàvers, comentaria que aquella mà que demanava ajuda va ser com un miracle perquè a dins de la fossa s’hi va trobar un paper, un volant mèdic, que delatava els seus assassins.
-Mai m’hauria pogut imaginar que apareixerien mortes aquí al costat -em va comentar l’Esther, amiga de les noies, l’última persona que va parlar amb la Míriam i que aquell dia havia d’anar amb elles a la discoteca Colors, però es va quedar a casa perquè es trobava malament.
Mai ningú hauria pogut imaginar tampoc que els assassins podien ser veïns de les xiquetes i que un d’ells, com és el cas, fins i tot les coneixia. Que el crim d’Alcàsser era, doncs, una historia pròpia, un assumpte de veïns. Aleshores, de la fabulació, de la candorosa convicció consistent a pensar que la maldat només pot ser aliena, es va passar a l’espectacle, al celtiberia show.
La nit del dia 28 de gener, amb els cadàvers acabats de desenterrar, el municipi d’Alcàsser era un plató de televisió on les diferents cadenes competien per l’audiència, mentre els periodistes de llibreta i llapis, de demanar les coses sisplau i provar de mantenir uns mínims de compassió i d’educació, vagàvem astorats i perduts com si ja fóssim unes ombres del passat.
Competien per l’audiència, bàsicament dues cadenes: la primera de TVE, amb el programa de Paco Lobatón ¿Quién sabe dónde?, instal·lats al saló de plens de l’Ajuntament; i Antena 3, amb Nieves Herrero, reunits a dins del saló de la Societat Musical i a la plaça de l’Ajuntament, que estava plena de gom a gom. Nieves Herrero tenia com a convidats principals tota la família de la Míriam, incloent-hi l’àvia. També havia convidat els apicultors que van trobar els cadàvers. Entre el públic que omplia a vessar la sala hi havia les amigues de les xiquetes. Herrero anava amb el micròfon amunt i avall, enmig de plors, desmais, crits, expressions de ràbia i de venjança. Quan la cosa pujava de to, tallava per posar publicitat i augmentar el dramatisme. Lobatón tenia entrevistes gravades amb les famílies i el doctor Frontela, el metge forense que havia examinat els cadàvers i exercia d’expert.
El periodista Joan M. Oleaque, autor d’un llibre magnífic, de gran reporterisme, sobre aquell crim, Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser, ha deixat perfectament escrit aquell ambient: “Així, els set mil veïns, transformats en extres, anaven d’un set a l’altre, dirigits per regidors que es confonien de convidats i de públic. «Plora ara». «Aparta’t, que tu ja has plorat». Eren instruccions que els executors televisius donaven a uns actors en coma psíquic. Alguns nens contarien que els van oferir diners per sortir en un programa o en l’altre. Un policia es va presentar al set de QSD amb instruccions d’endur-se a la competència el doctor Frontela. Davant del periodista Miquel Alberola, que cobria la nit per al setmanari El Temps, un marit va comentar a la dona que el que passava es veia millor a la tele que no al carrer”.
Millor la tele que la realitat.
Després d’aquella escenificació i d’aquella catarsi, potser s’hauria pogut corregir i redreçar alguna cosa. Però va passar tot el contrari: es va decidir que aquell era el camí i es va estendre la catifa vermella per deixar entrar per la porta gran el futur de la postveritat i de l’espectacle. Fa 25 anys.
