Al bar de davant

Narrativa

Al bar de davant

Conte publicat originalment en euskera al diari ‘Berria’ el 9 de maig del 2018. Serà un dels relats que l’escriptor basc Iban Zaldua inclourà en el nou llibre en euskera que publicarà al setembre. També formarà part de la recopilació de contes sobre el conflicte basc que editarà en castellà al novembre Galaxia Gutenberg amb el títol ‘Como si todo hubiera pasado’

Al bar de davant

No pot fer altra cosa que anar cap al bar. Sent un petit mareig quan hi entra. ¿Hauria de demanar una camamilla? Perquè a ell el que de debò li ve de gust és una cervesa. Se sent la gola tan seca com el desert del Gobi. El desert del Gobi, quina bestiesa. La mare sempre li deia que passava massa temps mirant atles.

-Una cervesa, sisplau.

-Rossa, torrada, negra, sense alcohol...?

-Eh? -és llavors quan es fixa, estupefacte, en l’enorme tirador que presideix la barra.

-Una Keler.

-No en tenim.

-Doncs una San Miguel.

El cambrer li dedica una mirada compassiva, o això li sembla, mentre obre l’ampolla i l’empeny cap a ell. No li demana si vol cap got.

Li costa decidir si el primer glop li ha agradat o no.

Li crida l’atenció la lluminositat dels colors de la televisió que ocupa un dels racons del bar: les imatges són sorprenentment nítides. Podrien ser les d’un telenotícies, però el so està desconnectat; una música que li sembla salsa retrona dins del local. Creu que és massa d’hora, tant perquè estiguin fent notícies per la tele com per castigar l’orella dels clients amb aquell volum de música, però quan es mira el rellotge de polsera s’adona que la pantalla és buida; se li deu haver acabat la pila. Confirma, mirant el que hi ha damunt de la barra, que efectivament és massa aviat per a qualsevol de les dues coses.

El segon glop ja té més bon gust. Sent que està tornant al seu ésser.

És l’únic client, fins que entra una noia; el cambrer la saluda content, senyal que ells dos es tracten sovint. Demana un cafè amb llet i (això també li sembla estrany) una torrada amb tomàquet i oli. No reconeix l’accent: potser és sud-americana? Du la cara molt maquillada, una samarreta estretíssima que li deixa el melic al descobert, i una minifaldilla que amb prou feines li cobreix unes cuixes ben grosses. Deu ser una puta? Per si de cas, torna a donar un cop d’ull al rellotge de la barra. És massa aviat, i tant que sí.

De seguida es penedeix d’haver-ho pensat, i recorda com discutien amb la Bego i el Mattin quan estaven tancats en aquell pis d’Hendaia. La Bego s’enfadava molt quan el Mattin defensava l’ús dels serveis de les prostitutes. Ell, en canvi, sempre feia costat a la Bego, però hauria acompanyat de gust el Mattin a alguna de les seves escapades a Baiona. A vegades, enmig d’aquelles discussions, sentia la necessitat d’amollar: “Tinc vint-i-dos anys i encara soc verge”. Però li feia vergonya, i no trobava mai el moment idoni per fer la seva petita confessió, no sense que semblés que així donava la raó, d’alguna manera, als arguments del Mattin.

Fa un tercer glop de San Miguel. Definitivament, hauria d’haver demanat una camamilla.

I en aquell moment se’n recorda. Hauria de fer una trucada. De seguida.

-On és el telèfon?

El cambrer li contesta sorprès:

-No tenim telèfon... Collons, i des de fa una pila de temps... Quan el pare em va passar el bar ja no n’hi havia, així que...

Li fa la sensació que aquesta explicació, més que per a ell, és per a la noia sud-americana.

Mira a un costat i l’altre del carrer a través del vidre. Recorda que al xamfrà esquerre, a la vorera de davant, hi havia una cabina, però ara no la veu pas, ni rastre. Tampoc hi és el concessionari de Citroën del costat, tot sigui dit.

Torna a preguntar, cada cop més nerviós.

-I una cabina? N’hi ha cap per aquí?

El cambrer sembla encara més sorprès.

-No ho crec... Em sembla que en queda una al costat de l’estació de tren, però...

-Si ho necessita, li puc deixar el meu -li diu la noia, i li mostra un aparell negre i pla que té sobre la barra i que ella ha estat toquejant. Li diu que no i, després d’un silenci potser massa llarg, conscient que ha sigut maleducat, li dona les gràcies.

Aleshores para l’orella a les notícies de la televisió. La veritat és que fa una estona que mira de cua d’ull els titulars que van apareixent i desapareixent sota els presentadors i les imatges, però no els ha processat fins ara. “El final definitiu d’ETA”. “La notícia més important des del lliurament de les armes”. “Les declaracions del lehendakari”. “Les associacions de víctimes consideren insuficients i humiliants les disculpes d’ETA”. “El govern no canviarà la política penitenciària”.

I encara més. “Les primeres notícies es confirmen”. “L’home que va aparèixer desorientat ahir al Bar La Cepa és Gregorio Ordóñez”. “«No hi ha cap dubte, és la Yoyes», afirmen els portaveus de la família”. “Fonts de l’Hospital d’Alacant guarden silenci, de moment”. “Amb la mateixa edat que tenien el dia que van morir”. “Roda de premsa de la societat Aranzadi sobre el cas dels retorns”. “Sembla que és raonable esperar més resurreccions durant els pròxims dies, segons els experts”. “Confirmat: el primer retorn, el de Miguel Ángel Blanco, es va produir just en l’instant que es va fer oficial la dissolució d’ETA”.

Té la temptació de demanar en quin any es troba. Recorda la pel·lícula Retorn al futur ; diria que va ser l’última que va veure al cinema. Amb la Bego i el Mattin, en aquella sala de Biarritz; al Mattin li va semblar una bestiesa com una casa. Però no ha hagut de preguntar res, perquè està veient, davant seu, enmig dels prestatges plens d’ampolles, un calendari de Kutxabank amb un gran “2018” al centre.

Kutxabank. Maig. 2018.

Deixa unes quantes monedes damunt de la barra, s’aixeca de la banqueta i es gira cap a la porta; està a punt d’ensopegar amb un senyor gran que acaba d’entrar al bar. Es disculpa apressat i, abans de seguir endavant, li sembla veure un gest de sorpresa a la cara del vell. Després surt del bar tan de pressa com pot. Travessa el carrer però, com ja temia, el seu Ford Fiesta no hi és. Aleshores gira a l’esquerra, cap on hi havia la cabina.

En aquest moment, els que s’han quedat al bar el perden de vista. El cambrer s’acaba d’adonar que el jove ha pagat amb pessetes. Un parell de vint-i-cinc i dos duros. Hi ha una pregunta en la mirada que adreça al senyor gran, mentre li ensenya les monedes.

- Aita, tu creus que aquell paio també...?

-Collons, per això m’ha sonat! Aquella cara... Jo vaig ser un dels primers a acostar-m’hi; vaig baixar de casa de seguida. Li va explotar una bomba a les mans, aquí mateix, de nit, fa... Uf... Vam haver d’encarregar mig aparador nou.

-Una bomba? -pregunta la noia.

-Sí, anava a posar-la a un concessionari que hi havia aquí al costat, oi, aita? Jo també la recordo, aquella nit. Després van traslladar la botiga de cotxes a una altra banda...

-Com es deia el noi? Koldo? Juankar? Durant un temps hi va haver una placa a la paret del davant; la veia cada dia. Però fa temps que la van fer treure.

La noia, en aquell moment, assenyala el televisor.

-Ai, perdona: pots abaixar una mica la música i apujar el volum de la tele? Ara faran el temps i...

-I tant, Liliana -li respon el cambrer amb un somriure-. I a tu què et poso, aita? El mateix de sempre?

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF