Portada 21/07/2014

El sord que sentia l’infinit

i
Josep A. Mendiola
2 min

PalmaTercer concert del XVIII Festival de Música castell de Bellver, amb el pati de butaques ple de gom a gom i els inconvenients habituals de l’espai. En qualsevol cas, un programa interessant, sobretot pel que faa la primera peça, el Triple Concert per a violí, violoncel i piano op. 56 (1804), l’únic que Ludwig van Beethoven va escriure per a més d’un instrument solista i que interpretaren al violí Jerome Benhaim, al violoncel María Victoria Pedrero i al piano Sanja Bizjak, naturalment acompanyats per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Josep Vicent. Estava dividida en tres moviments, que no estaria malament que sortís en el programa de mà per evitar aplaudiments abans d’hora: Allegro, Largo i Rondo alla polacca. No es tracta d’una obra que figuri entre les destacades del compositor que volia “agafar el destí pel coll”. De fet, si ens atenem al que s’ha escrit, per exemple, a la biografia de Jean i Brigitte Massin, ni tan sols hi ha una referència més enllà del catàleg de les seves obres. Tampoc no podem oblidar que hi ha una gravació dirigida per Karajan amb Rostropovich al violoncel. Així i tot, és una peça no gaire interpretada i, per aquesta circumstància, si més no, resultava més atractiva. Bona la interpretació del violinista, millorable la violoncel·lista i la pianista al nivell que requereix la peça de no gran dificultat, però que de qualque manera té els seus moments per al lluïment. De fet, segons un altre dels seus biògrafs, Anton Schindler, va ser composta perquè la interpretàs l’alumne del compositor, Rodolf, arxiduc d’Àustria. És veu que el “càrrec” d’arxiduc no tenia gaire més feines que fer el que més els agradava.

Com sempre, el millor estava per arribar. La sensació és que Vicent se sent molt còmode amb les simfonies de Beethoven, encara que còmode no sé si és un adjectiu adequat, perquè el director s’hi deixa la pell, tant que quan acabà pareixia que venia de fer qualsevol exercici anaeròbic. En qualsevol cas, la setena simfonia va finalitzar en apoteosi, que, per cert, va ser com Wagner va descriure la peça, com “una apoteosi de la dansa”. Tot és rodó, vibrant, diferent, encara que comenci amb un moviment lent com a la primera, segona i quarta. Deliciós l’ allegretto del segon moviment, que va haver de repetir el primer cop que la va dirigir en públic. Per arribar al final amb tota la força que hi sabia imprimir “el sord que sentia l’infinit”, com el va descriure Victor Hugo. I aquí el públic del castell es va retre a la batuta de Vicent, qui exhaust va saludar els seus músics amb l’efusivitat que en ell és habitual i posteriorment agraí els aplaudiments al respectable.

PS: No és de rigor que el públic entri i surti quan li roti.

stats