Publicitat
Publicitat

La casa que en sortia por

Tothom que hagi visitat alguna vegada Alaró sap que és un dels pobles més bells del món (bé, segurament el més bell de tots, segons els alaroners i alaroneres). I tothom que l'hagi recorregut una mica sap que el poble conté, a la seva part més enlairada, un altre poble: Los Damunt, com se'n diu, és un petit nucli poblacional que està separat de la resta del poble, però el poble no s'entén sense la seva existència. Són aquesta mena de paradoxes que brinda el primer municipi de Mallorca on es va instal·lar l'electricitat, com als alaroners els agrada d'explicar a qualsevol que els escolti (i, si no els escolten, també).

La història d'Alaró es remunta al segle XIII, quan la vila era anomenada Oloron, que ara és el nom d'un vi blanc que entra molt bé però que és molt potent. I segurament les cases més vetustes del poble es concentren a Los Damunt, que té l'urbanisme organitzat entorn d'una petita plaça que actualment es coneix com la plaça d'en Cabrit i en Bassa. En Guillem Cabrit i en Guillem Bassa són dos personatges mítics de la vila, que suposadament varen protagonitzar un acte de resistència heroic en defensar la fortificació del Castell d'Alaró davant de les tropes de l'infant Alfons el Franc, mantenint-se fidels a Jaume II, legítim rei de Mallorca. En Cabrit i en Bassa es varen mantenir ferms en les seves posicions i fins i tot van aprofitar l'avinentesa per vacil·lar una mica l'aspirant invasor, tal com reflecteixen diverses versions de la llegenda. Segurament la més recent, i una de les més reeixides, és la del solleric Guillem Colom, que ho explica d'aquesta manera: " Quan la lluita es fa més forta, / truca un missatger a la porta: / -Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel, / o de grat deixau-vos prendre: / el fort que car es deixi vendre / serà en sec fet pols i cendra, / insepults els qui els defensin i menjats pel corbs del cel. // -I, ¿qui amb tal ordre us envia? / Cabrit, irat, responia-. / Anfós d'Aragó i Mallorca, jurat com a rei i hereu. / -No coneixem al reialme / altre rei que el rei En jaume: / a Mallorca (i perdonau-me) / anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu... // -Llamp del cel!, que és gran vilesa / sofrir més vostra escomesa! / ¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?, / cridà Anfós als de la plaça. / -Dos lleials: Cabrit i Bassa. / -¿Cabrit, dieu? Bona caça! / Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor! ".

Total, que l'assumpte es va embullar entre anfosos i cabrits, o, si ho preferiu, entre carn i peix (és cert que, en temps medievals, el nom Alfons es pronunciava sovint com a Anfós). No estam segurs que ja s'hagués inventat l'allioli, tot i que és ben possible, perquè deu ser una de les salses més primitives que es fan i es desfan. El que és cert i segur és que (segons la historiografia o segons la llegenda, tant li fa), l'infant Alfons/ Anfós va acabar conquerint l'esquerp Castell d'Alaró, i, per tant, va acabar també capturant els dos Guillems, Cabrit i Bassa, que l'havien xulejat de tan mala manera. I n'Alfons/Anfós, com no podia ser d'altra manera en aquella època, va acomplir la seva amenaça: va disposar unes graelles de la mida necessària, va fer encendre foc, va fer caliu a bastament per rostir un bou, i va fer disposar els cossos nus d'en Cabrit i en Bassa damunt les graelles, que van ser torrats de viu en viu en una de les barbacoes més salvatges que es recorden. La salsa que no es coneixia encara a Mallorca era el chimichurri , però amb salsa o sense, en Guillem Cabrit i en Guillem Bassa van fer la pell igualment.

Això devia ser, si és que va ser, pel mes de gener de 1286, de manera que la torrada devia servir també per celebrar les festes de sant Antoni. Els que sí varen arribar a ser recordats com a sant (oficiosos; l'Església no va iniciar mai ni tan sols el procés de beatificació dels dos personatges) van ser en Cabrit i en Bassa, que per a la devoció popular varen quedar codificats, durant molt de temps, com a sant Cabrit i sant Bassa. El personal es pensava, o es volia pensar, que havien mort martiritzats a mans dels moros; passant per alt que el seu botxí era tan cristià com qualsevol alaroner de la millor família. Segons la llegenda, en Cabrit i en Bassa es van deixar rostir com dues guatlles, sense dir ni una paraula. I, segons les mateixes fonts, l'indret on es va produir la rostisseria va ser a la plaça central de Los Damunt d'Alaró, que per això es diu ara plaça d'en Cabrit i Bassa.

Fins aquí el fet luctuós. El fet misteriós consisteix que, no gaire lluny de la plaça d'en Cabrit i en Bassa, en un carreró que no anomenaré, existeix una casa molt antiga (tan antiga que podria ser del segle XIII) que es troba deshabitada des de sempre, i que ningú no sap qui n'és el propietari. I diuen que en algunes nits d'hivern, quan el fred i la pluja cauen de manera més rigorosa damunt Alaró, se senten veus i gemecs que surten d'aquella casa, i que es poden escoltar perfectament des del carrer, si la por us permet d'estar-hi gaire estona. Hi ha qui diu que els gemecs i els esgarips que en Cabrit i en Bassa es van estalviar durant el seu martiri són els que ara profereixen al llarg de l'eternitat.

Qui ho pot saber! El Castell d'Alaró continua allà on era, guardant hermèticament els seus secrets. Només una cosa és segura: l'allioli va tan bé amb l'anfós com amb el cabrit. I qui no ho creu, que ho vagi a cercar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF