Albert Camus (Algèria, 1913-França, 1960) és un escriptor i filòsof francès, considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels màxims representants de la filosofia existencialista, una etiqueta que Camus no va acceptar mai. El gran problema filosòfic per a Camus va ser entendre la condició humana i els límits de la llibertat i la mort. D’acord amb aquest propòsit, va voler explicar el perquè val la pena continuar vivint i no elegir el suïcidi. Camus considera que no hi ha cap causa més important per viure que la defensa de l’individu i la seva llibertat contra les injustícies i les desigualtats de la societat burgesa. Es defineix a si mateix com un intel·lectual rebel i moralista, caracteritzat per mantenir una actitud crítica i inconformista. Dirigeix la seva rebel·lia contra els dogmatismes, les ideologies i els pensaments absoluts sobre el món. Considera que la guerra i la violència són els principals problemes del seu temps. Escriu L’estrany i Les reflexions sobre la guillotina, dues obres de referència contra la pena de mort i la violència d’estat. Però el major exemple de pacifisme el va donar amb l’exemplaritat de la seva vida. Utilitza l’escriptura com a arma intel·lectual per combatre l’ocupació nazi de França. En el context intel·lectual francès i europeu de postguerra, molt polaritzat per l’enfrontament entre marxistes i defensors del capitalisme, adopta una posició equidistant. D’aquí neix la seva disputa amb Sartre. Hi ha intèrprets que han observat en l’escriptura d’ El primer home, la seva darrera novel·la, inacabada a causa de la seva mort sobtada en accident d’automòbil, una resposta literària a les acusacions de Sartre. Per aprofundir en la relació entre Camus i Sartre és convenient llegir el llibre Camus y Sartre de Ronald Aronson (PUV, 2006). Camus desenvolupa narracions que il·lustren les limitacions de la raó per donar sentit a l’existència i el situen dins l’òrbita de la literatura de l’absurd de Kafka. L’estil literari de Camus s’ha comparat sovint amb el de Montaigne. Destacam les edicions en català d’algunes de les obres més importants de Camus, com L’estrany (Proa, 2012), La pesta (Edicions 62, 2000), El primer home (Empúries, 1996), La caiguda (Empúries, 2002), Calígula (Proa, 2004) i El mite de Sísif (Edicions 62, 1987). També és possible apropar-se a Camus de manera més indirecta, a través de les adaptacions de les seves obres al cinema i al còmic. Recomanam especialment la versió de Luchino Visconti d’ El extranjero (1967), la versió de La peste (1992) dirigida per Luis Puenzo i l’adaptació d’ El primer home (2011) a càrrec de Gianni Amelio. S’han fet versions en còmic del relat El huésped (Norma, 2011) i de la novel·la El extranjero (Norma, 2011) a càrrec de Jacques Ferrandez. Existeix una altra versió en còmic d’ El extranjero (Ediciones de la Flor, 2011) de Juan Carlos Kreimer i Julián Aron. Finalment, recomanam la lectura de la biografia en còmic titulada Camus. Entre justicia y madre (Norma, 2017), a càrrec de José Lenzini i Laurent Gnoni, publicada amb motiu del centenari del seu naixement.
Marina Mulet: “Per a Camus, l’autèntica revolució és el pensament lliure”
Investigadora i experta en Albert Camus
Marina Mulet (Palma, 1990) és llicenciada en Filosofia per la UIB i màster en Formació del Professorat. Actualment és doctoranda a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i ha enfocat el seu projecte de tesi a investigar el vincle entre Albert Camus i Espanya a través del contacte que va mantenir l’escriptor amb els intel·lectuals exiliats de la Segona República, que engloba el període de la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la dictadura franquista. A més d’estudiar la figura d’Albert Camus, té interès per l’antropologia mèdica, la figura de l’intel·lectual i la relació entre art, pensament i acció. En aquesta entrevista, ens aproximam a la interpretació de Mulet sobre la figura i el pensament de Camus, reflectida en el seu treball de fi de màster de Filosofia Contemporània, titulat Albert Camus, el pensament del migdia.
La biografia d’Albert Camus es coneix bastant bé, trobam abundants referències a la seva vida en els seus llibres i, especialment, a la seva obra pòstuma El primer home, que va deixar inacabat a causa d’un accident de trànsit que li va costar la vida. Fins a quin punt es pot afirmar que les seves obres eren literatura d’experiència?
En el cas de Camus, els seus orígens i la seva experiència vital són molt importants per entendre’n l’obra. Tot el motor de la filosofia de Camus prové dels seus orígens i de la seva experiència. Camus no concep el pensament sense la vivència quotidiana i, sobretot, mai perd de vista els orígens.
Com va condicionar el pensament de Camus el fet de néixer a Algèria, aleshores una colònia francesa, en el si d’una família molt humil?
Els seus orígens humils el fan conscient de les injustícies i l’ajuden a construir un sentiment molt arrelat de justícia. Camus dona veu en les seves obres als sense veu, a totes aquelles persones que, com ell mateix, no en tenien. Camus parla sempre des d’una certa distància crítica en relació amb el que diu, a diferència de la majoria dels seus contemporanis. Adopta una posició limítrofa a l’hora d’observar i de crear. La seva posició perifèrica l’ajudarà a conèixer en primera persona quines són les injustícies que es desenvolupen a Algèria i a ser molt crític amb el colonialisme francès.
Camus ha influït en la cultura catalana a través de la seva obra, però també dels seus orígens menorquins per part de mare. Quina relació va mantenir Camus amb Menorca, amb les nostres Illes i amb la Mediterrània en general?
Camus no va visitar mai Menorca, però sí que va fer una estada a Palma que va reflectir en una obreta molt representativa que es diu L’inrevés i l’endret. Les nostres Illes formen part d’una Mediterrània que Camus s’estimava. La Mediterrània era l’únic lloc en què se sentia com a casa, n’estimava la llum, així ho diu als seus quaderns de viatge.
Precisament en el vostre treball de postgrau definiu Camus de manera molt suggerent com un pensador del migdia. Tanta importància adquireixen el sol i la llum en la seva obra?
Per a Camus, el migdia representa un esperit de fraternitat entre els homes, sense essencialismes ni fronteres. El migdia és una metàfora que fa referència a la pobresa i senzillesa dels seus orígens, que li és útil per pensar i veure la vida i el món més enllà de la raó freda i calculadora, que va causar els desastres a l’Europa del segle XX.
En una entrevista, Camus va afirmar que no es considerava filòsof perquè estava en contra dels sistemes tancats de pensament. Hi ha intèrprets que prenen les seves paraules com una reivindicació d’un filosofar sense dogmatismes. Era o no era Camus un filòsof?
Pens que la singularitat filosòfica de Camus es deu precisament al fet que no volia adherir-se a la tradició filosòfica sistemàtica. Per mi, hi ha molta més filosofia i pensament en l’actitud crítica de Camus davant la vida que en moltes de les formulacions teòriques dels filòsofs acadèmics i analítics més representatius.
Camus ha estat etiquetat com a filòsof existencialisme per part de Sartre, entre d’altres, encara que no va acceptar mai aquesta etiqueta. Quina és la vostra posició en el debat sobre la identificació de Camus amb l’existencialisme?
Se sol dir que Camus és un filòsof existencialista perquè fa servir conceptes existencialistes, però jo crec que etiquetar el pensament de Camus d’existencialista és circumscriure massa el seu pensament i no fer-li gaire justícia. Camus es diferencia dels existencialistes en la seva afirmació de la vida. El seu vitalisme es nodreix de Nietzsche i Nietzsche és un pensador menys pessimista del que pareix. Camus adopta una posició mesurada, allunyada del pessimisme radical i de l’optimisme fàcil, que li permet, enmig de tots els esdeveniments històrics adversos que li va tocar viure, conservar la joia de viure, de pensar i de compartir la vida amb els altres homes.
Potser seria més adequat caracteritzar el pensament de Camus senzillament com a filosofia de l’absurd?
Camus pensa l’absurd com aquell moment en què l’impuls revolucionari s’escapa de les mans i ens desborda. L’absurd en la revolució marxista apareix quan es produeix una aberració en l’impuls inicial que transforma aquesta revolució, lícita en el seu origen, en un règim totalitari, l’estalinisme. Camus aplica també la seva idea de l’absurd a l’existència humana. Quin sentit té la nostra existència? Per Camus, l’únic sentit que té l’existència humana és el de conservar la pròpia dignitat sense posar en risc la dels altres. És inevitable que l’existència tingui un component absurd, perquè no tenim la clau de com viure la nostra vida ni tampoc sabem com fer-la més senzilla als altres.
Com es relaciona la seva idea de l’absurd amb el compromís en favor de la transformació social i la defensa de l’individu i la seva llibertat?
El compromís en Camus pren, de vegades, una connotació negativa, perquè té a veure amb una adscripció a una moral o a una política que ja venen donades; implica, per dir-ho en termes gramscians, rendir-se a l’intel·lectual orgànic, a aquell que està al servei del poder, disposat a fer passar la finalitat dels mitjans per davant dels fins.
Tal vegada el compromís intel·lectual de Camus s’entengui millor contraposant la figura de l’home rebel al revolucionari?
Camus critica el compromís dels revolucionaris perquè implica justificar qualsevol acció que vagi encaminada a assolir els seus fins, i defensa, en canvi, aquell compromís que no subordina les accions a la seva finalitat. La seva aposta és viure les transformacions i els canvis més passa a passa. Per això, el compromís en Camus consisteix a estar atent per evitar sobrepassar la llibertat o la dignitat de les persones. Aquesta visió de l’acció va ser molt criticada perquè es va considerar que duia a la passivitat. En realitat, Camus pretén evitar que les accions responguin a un objectiu. La seva posició és no descuidar els agents de les accions, les persones de carn i os. Per Camus, l’únic que justifica la finalitat són els mitjans.
Camus es va interessar per la política i tractava sovint l’actualitat política a través dels seus escrits més periodístics. Als editorials que escrivia per a la revista Combat, reivindicava una transformació social, passar de la Resistència (al nazisme) a la Revolució. A quina mena de Revolució es referia Camus?
Camus es mantingué fidel al llarg de tota la seva vida a la causa llibertària i a la Resistència contra el nazisme. Camus es posiciona sempre a favor de totes aquelles causes més invisibilitzades. La Revolució consisteix a mantenir-se lúcid i sencer mentre es treballa per millorar les condicions de vida. Per Camus, l’autèntica revolució és el pensament lliure.
Camus pensava que l’individu és el punt de partida i d’arribada del pensament i de l’acció política?
Hauríem de pensar bé el concepte d’individu, perquè està molt contaminat per l’individualisme neoliberal. La individualitat que reivindica Camus no té res a veure amb aquest individualisme. Camus té al seu cap salvar l’home, en totes les seves dimensions, de l’amenaça dels moviments totalitaris del segle XX. El context de l’època du Camus a pensar de quina manera es pot salvar aquesta individualitat tenint cura dels altres. Camus pensa la comunicació amb els altres sense recórrer a les ideologies, enteses com a discursos prefabricats. Quan Camus parla d’ideologia es refereix també al cristianisme i a tots aquells discursos que fagociten el pensament propi.
Per Camus era important potenciar la dimensió moral de la política. Quins valors morals defensava i com havia de ser una política orientada moralment?
En aquest punt, Camus no és gaire original. La seva idea de la política es fonamenta en el respecte a la dignitat, la vida, la llibertat i la justícia de les persones. A l’esfera política no li podem negar la dimensió ètica i moral, perquè fer-ho implica negar-nos a nosaltres mateixos.
Potser no és tan conegut el fet que Camus -a més d’escriptor, periodista i filòsof- va ser també futbolista. Sorprèn en un intel·lectual l’interès pel futbol i la reivindicació de la seva importància. Per què li agradava tant el futbol? Què devia Camus al futbol?
Camus ho devia tot al futbol. El futbol és un record lligat a la seva joventut i al sentiment d’innocència i germanor pels altres, té a veure amb la senzillesa més pura. Camus estima el futbol perquè és una metàfora que representa l’esperit d’equip, la voluntat d’estar lligat als altres, de gaudir i passar-ho bé. L’amor pel futbol simbolitza també la tensió permanent que experimenta entre mantenir-se fidel als seus orígens humils i la bellesa que li provoca l’art i la creació. El futbol és anterior a l’art i representa la bellesa i l’esperit de comunitat. El futbol també és una activitat que anticipa la política. Hem de pensar que el futbol de la seva infantesa no té res a veure amb l’espectacle mediàtic ni amb el negoci en què s’ha convertit ara.
Camus va deixar escrit a les notes i apunts sobre els personatges de la novel·la pòstuma El darrer home que “el dret d’asil és sagrat”. Què pensaria Camus de la política de la Unió Europea envers els refugiats?
Camus hauria dit ben clarament que la Unió Europea nega la vida d’éssers humans. Probablement, hauria pensat que la crisi dels refugiats no neix del no-res, hauria apuntat cap a la responsabilitat europea i la hipocresia instal·lada en els discursos. I reflexionaria especialment sobre el contagi de la por per la immigració que es veu alimentada pels mitjans de comunicació.
