TURISTA DE COA D’ULL

Ateu Martí, la veu silenciada de l’anticlericalisme illenc

El lliurepensador comunista, fundador de la Lliga Laica de Mallorca, fou una de les primeres víctimes de la Guerra Civil

A Mallorca, a principis del segle XX, una de les veus més incòmodes per a l’Església va ser Ateu Martí. Nascut a Palma el 1890, el vertader nom d’aquest enfant terrible comunista era Mateu. El novembre 1930, després d’haver fundat la Lliga Laica de Mallorca, decidí eliminar la M inicial per coherència. Així ho manifestava a l’article Mi renuncia publicat a El Obrero Balear : “Declaro públicamente mi renuncia a la Fe que me impusieron mis padres con el bautismo, renegando avergonzado de haber pertenecido a la religión y con seguridad de no pertenecer nunca más a ninguna que no se base en principios comprensibles a la razón prometiendo combatirlas a todas por inútiles”.

Un dels grans estudiosos de Martí és l’historiador David Ginard, que està enllestint un llibre sobre, al seu parer, “una de les personalitats més heterodoxes i apassionants del període prebèl·lic a les Illes”. De jove, sent militant del republicanisme, aquest antireligiós mallorquí exercí de sergent d’infanteria a l’exèrcit espanyol. Després, fou propietari d’una petita serradora i arribà a ser empleat de l’Ajuntament de Palma. Martí mai no deixaria de banda el seu activisme polític. Quan el maig de 1930 es fundà la Lliga Laica Nacional, no dubtà a implantar-la també a casa nostra. Es tractava d’una proposta que agermanava les tradicions anticlericals de republicans i socialistes, que, en els decennis anteriors, ja havien generat iniciatives com la Federació Anticlerical Espanyola (1906) i la Lliga Anticlerical Espanyola (1911).

La Lliga Laica propugnava un estat veritablement laic i acabar, per tant, amb la imposició catòlica de la Restauració Borbònica (1875-1923) i la seva derivació dictatorial de 1923-30. A l’espera de la completa separació Església-Estat, proposava que l’administració adoptàs diverses mesures secularitzadores: la supressió dels juraments amb invocacions religioses; la llibertat d’assistència a actes de culte a les casernes, les presons, els asils i els hospitals; i la neutralitat religiosa en l’ensenyament públic. Malgrat aquest ideari, la Lliga, lluny de fomentar cap persecució contra els creients catòlics, es mostrava obertament tolerant amb qualsevol credo religiós.

Entre les personalitats que constituïren la junta directiva de la Lliga Laica de Mallorca hi hagué l’escriptor Gabriel Alomar Villalonga i Aurora Picornell, la “Passionària de Mallorca”, de qui Martí fou mentor. Una de les seves primeres actuacions va ser engegar una campanya de recaptació de doblers per aixecar un monument d’homenatge a Catalina Tarongí, una de les darreres víctimes dels actes de fe de 1691 contra els jueus conversos mallorquins. Als anys trenta del segle XX els xuetes encara estaven molt marginats socialment. Segons els membres de la Lliga, aquesta discriminació constituïa un exemple paradigmàtic de la singular persistència del fanatisme catòlic. Finalment, atès els pocs doblers recol·lectats, l’homenatge a Tarongí es feu en forma de placa commemorativa, en lloc d’un monument.

Esperit maçó

L’anticlericalisme de Martí estava en sintonia amb la seva condició de maçó, una organització amb un fort component humanístic. El 1924 havia ingressat a la lògia palmesana, on se li assignà el nom simbòlic de “Liberluz”. Des d’aquesta plataforma, el 1927 demanà la creació d’una comissió dels partits d’esquerres amb una missió concreta: havien d’organitzar una subscripció adreçada a adquirir un solar al cementeri de Palma on poguessin ser enterrades les persones no pertanyents a cap confessió religiosa.

Martí també feu gala estètica del seu esperit maçó. A s’Arenal es construí un xalet damunt un turonet amb una torre perquè fos més alta que l’església. A l’entrada hi havia dos grans pilons amb forma de triangles maçònics. A dalt s’hi podia llegir: “El trabajo dignifica al hombre, la religión lo embrutece”. En aquesta casa s’allotjà, el 1928, el matrimoni català, d’ideologia també maçònica, José A. Ruiz Rodríguez Méndez i Margarita Leclerc Herreros. Els agradà tant la zona que decidiren establir-s’hi al cap d’uns mesos.

Leclerc era una escriptora amb un fort compromís feminista. A partir de 1929, des de s’Arenal, impulsà la revista Concepción Arenal, consagrada a la promoció de la pionera feminista gallega (1820-1893) i a difondre també Mallorca com a destinació turística. En un dels seus escrits, Leclerc aprofità per agrair a Martí la seva hospitalitat: “En la mirada viva de sus ojos grandes siempre se lee una ansia de renovación cuajada de rebeldías y de idealidades hacia un mundo mejor. El alma de Tolstoy se ha albergado en él”.

El president de la Lliga Laica de Mallorca estava casat amb Joana Mas, una catòlica molt devota. El matrimoni, que no tingué fills, sempre passava els caps de setmana al xalet de s’Arenal. La casa es trobava en una zona molt significada políticament. Es coneixia com l’illa “dels republicans” perquè des de feia decennis s’hi reunien habitualment persones d’aquesta tendència. A prop hi havia el barri de ses Cadenes, un nucli important de trencadors de marès. Eren treballadors de les pedreres que proporcionaven un material de construcció molt reclamat a Palma en una època d’intens creixement urbà. Amb ells, Martí col·laborà en la formació de la cooperativa Unió de Trencadors. També els ajudà econòmicament.

El xalet d’aquell laïcista es convertí en el principal punt de trobada dels obrers de s’Arenal. Tothom quedava bocabadat amb l’oratòria de seu propietari. Així ho recordaven testimonis recollits per la premsa comarcal: “A les xerrades hi anava molta gent treballadora de s’Arenal. Un dia, a la sortida del míting, el senyor Joan Pou, que estava a la porta de ca seva, demana a un tal Tomeu que coneixia: ‘És que vos dona qualque pollastre aquest Ateu que tants anau a escoltar?’ ‘No senyor -respongué-, però xerra molt bé’. ‘I què diu?’ ‘No ho sé, D. Joan; quasi no l’entenc, però lo que diu, ho diu molt bé’”.

Viatge a Rússia

Al final dels anys vint la dona de Martí heretà una petita fortuna. Amb aquells doblers ella anà a veure la Mare de Déu de Lourdes, mentre que ell viatjà a la Unió Soviètica, on aviat es quedà sense ni un duro. Llavors es posà en contacte amb camarades seus maçons que li donaren doblers per poder tornar a Mallorca. Martí es convertí en el primer mallorquí que conegué in situ l’experiència bolxevic, sobre la qual s’havien generat tantes polèmiques a la premsa local des de 1917. Entusiasmat per aquella causa, s’encarregà de donar-la a conèixer en diverses conferències per casa nostra. També fou el moment en què decidí afiliar-se al Partit Comunista.

El gener de 1931 Martí fou nomenat director de Nuestra Palabra, la mítica revista del PC illenc. Al cap de tres mesos, en fou destituït per discrepàncies amb els dirigents comunistes mallorquins. No trigà, però, a tirar endavant un nou projecte periodístic, La Sotana Roja, que es presentava com “semanario enemigo de todas las Iglesias”. Aquella publicació, tanmateix, tan sols duraria cinc números, fins al juny de 1931.

La vida del president de la Lliga Laica es començà a complicar arran dels Fets d’Octubre de 1934. Fou detingut acusat de tenir un arsenal d’armes al seu xalet de s’Arsenal. Durant el judici, però, se li retirà l’acusació. Es considerà que aquells artefactes eren peces que Martí col·leccionava de la seva època de sergent de l’exèrcit. Tanmateix, per la seva militància comunista, el líder anticlerical no trigaria a ser novament detingut. Sortí de la presó al cap de dos mesos i mig.

Autoparòdia a ‘Nosotros’

L’abril de 1936 l’iconoclasta mallorquí col·laborà en un número especial de la revista socialista manacorina Nosotros. Publicà un article titulat ¿Cómo vencer a las Iglesias?, que era així de punyent: “Hagámosla pobre. Estaremos en su misma doctrina. Apoderémonos de todas sus riquezas. Hagamos que sus ministros se ganen su pan con el sudor de su frente; que trabajen, que encallezcan sus manos. El día que ser cura no dé el derecho a una vida holgada, se acabará el plantel de propugnadores de la ignorancia”.

Aquest article anava acompanyat d’una il·lustració que cridà molt l’atenció. Es tractava d’una foto en què el mateix Martí s’autoparodiava apareixent mig despullat i fent la següent proclama: “No me cuaja por mucho que me esfuerce, la gravedad con que se aurolean los Hombres cuando quieren ocultar sus defectos. Ser serio, para mí, es ser sincero”. A la redacció de Nosotros li seguiren la broma i hi incorporaren un text de presentació amb ressonàncies d’epitafi d’una mort anunciada: “El mortal que te exhibimos no es Neptuno ni Han de Islandia. No es ningún monstruo escapado de las cavernas; es el admirado idealista Ateo Martí, que sin necesidad de apelar a valiosas influencias, ha conseguido hospedarse numerosas veces en celdas carcelarias, lo que ha hecho de un hombre voluntarioso un ídolo de masa [...]. Ateo Martí morirá cuando llegue su hora, pero sobre las losas de su tumba, sus cenizas brotarán”.

La mort li arribà al cap de quatre mesos d’aquella publicació. L’agost de 1936 Martí fou de les primeres persones que anaren a cercar els feixistes revoltats. Segons fonts orals mencionades per David Ginard, en conèixer que s’havia produït l’aixecament militar, el dirigent laïcista s’amagà amb altres companys a la cova d’en Durí, prop de s’Arenal. Al cap d’un dies Martí hauria decidit lliurar-se al guàrdia municipal de s’Aranjassa, sota la promesa que la seva vida no correria perill, cosa que finalment no passà. En canvi, segons la memòria familiar, els “incontrolats” es presentaren al seu xalet, però l’activista anticlerical estigué a temps d’amagar-se darrere una mata. Al final, però, s’entregà per salvar la seva dona. Els pistolers se l’emportaren després d’haver saquejat casa seva. L’haurien executat la nit del 5 al 6 d’agost de 1936. El seu cos fou abandonat a la vorera de la carretera que condueix al coll de la Creu, prop del barri palmesà de Gènova. Tenia 46 anys.

Aviat, atesa la rellevància de personatge, sorgiren diverses llegendes sobre les circumstàncies concretes d’aquell crim. Es digué que, abans de ser assassinat, els botxins utilitzaren Martí com a blanc al canòdrom del Palma o que el seu cos havia estat lliurat a uns porcs. Al cap d’uns mesos un militar profranquista publicà un llibre de propaganda dels revoltats en què acusà Martí d’haver estat instruït a la Unió Soviètica en la pràctica de “todas las formas de bestialidad comunista”. Aquesta és, en paraules de David Ginard, la història d’un “llibertari, vital i colorista, a qui correspongué patir en carn pròpia la cara més amarga d’una suposada illa de la calma en un temps en què les dissidències es pagaven a un preu exorbitant”. Avui cap carrer recorda la seva figura.

Ateu Martí, segons Valentí Puig

L’escriptor Valentí Puig és nebot net d’Ateu Martí. La dona del líder anticlerical, Joana Mas Reus, era tia bona de la seva mare. Puig assegura que la memòria del fundador de la Lliga Laica de Mallorca estigué ben present a casa seva: “De petit, el meu pare me’n contava anècdotes. Ell era azañista i respectava la figura de Mateu Martí. Em deia que era un home molt generós, tot un personatge, provocador, menjacapellans més que un polític. Tenia un toc de bon vivant ”.

Puig fa el següent perfil polític de Martí: “Les seves idees no eren especialment profundes. Deixà més pamflets que llibres. Simplement, anava a la contra en una societat molt conservadora . I això ‒horror de la Guerra Civil‒ el dugué a la mort. D’altra manera, el consideraríem un petit burgès sobretot anticlerical, una mica esburbat, un parent excèntric”.

Eren conegudes les extravagàncies que protagonitzà Martí des del seu xalet de s’Arenal, que acabà heretant la mare de Puig. “De vegades ‒recalca l’escriptor‒ feia sonar un corn i deia que era per convocar el dimoni. Quan sonava el corn, la gent de s’Arenal no s’hi acostava. Donada la situació actual del catolicisme, és difícil imaginar-se el tradicionalisme ‒sovint integrista‒ d’aquella Mallorca. Crec que Martí actuava, fins i tot de forma histriònica, per reacció enfront d’un clericalisme de moltes inèrcies. Pel que jo sé, no coneixia gaire la teoria comunista. Només l’emprava com un element d’incitació”.

Puig aporta detalls sobre l’assassinat del seu parent l’agost de 1936: “Vaig saber que els mateixos que, en temps de la República, havien anat a cremar la Porciúncula dels franciscans eren els que li havien fet el paseíllo. Eren uns incontrolats de l’esquerra primitiva que després es feren nacionals. En aquell moment, sobretot als pobles, comptaven més les revenges personals que les ideologies. Si no s’entén això és perquè no es vol conèixer la brutalitat dels comportaments humans. De s’Arenal s’endugueren Martí al coll de la Creu, per matar-lo. El seu certificat de defunció encara és estremidor”. Sobre si avui cal reivindicar la figura de l’antic líder anticlerical silenciat pel franquisme, Puig fa la següent reflexió. “El millor que podem fer amb la seva memòria és preservar-la del guerra-civilisme, de la contraposició maniquea, tants anys després”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF