DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

El ritme del masclisme

La música no és aliena a una societat masclista, i sovint legitima i perpetua els estereotips de gènere, la desigualtat i la cultura de la dominació

Robin Thicke

“Tota explotació humana comença per la desfiguració”, escrivia Andrei Platónov a la novel·la Djan. I justament això és el masclisme: la dominació de la dona a partir de la desfiguració. La dona deixa de ser una persona emancipada, perd la seva configuració com a persona, i només existeix en funció de l’home: mare, esposa, amant, criada, puta. Desfigurada per satisfer-lo. Destruïda quan no el satisfà. Maria del Mar Bonet ho va sintetitzar a la cançó Nosaltres les dones, del disc Alenar (1977), que adaptava al català un poema de la sueca Edith Södergran: “Volies una dona i trobares una persona, / i et sents desenganyat”.

Escolta aquí la 'playlist' de 24 de les cançons més masclistes de la història

I descobreix aquí la 'llista negra' dels lectors de l'ARA. Hi vols afegir la teva?

El desengany és la justificació del duc de Màntua a l’ària La donna è mobile de l’òpera Rigoletto de Verdi quan canta que és desgraciat qui confia en les dones, que són “volubles i enganyoses”. L’home, establint relacions de possessió, assigna rols i comportaments. A principis dels anys 90, el grup Danza Invisible cantava La mujer ideal. La lletra la descriu així: “ La mujer ideal sería fatal y tierna / y me dejaría ser el hombre de las cavernas. / Capaz en la cocina, alegre en la cama, / un espectáculo en la calle /, y amable por la mañana ”. Són versos que no admeten cap interpretació irònica. Com els de Pleasure slave de Manowar: “Dona, sigues la meva esclava / (...) Ara ella és una esclava, no una dona”

El relat de la violència

Quan les dones no responen a aquest ideal i a més no s’adiuen amb la lògica de la possessió masculina, arriben les amenaces de Mala mujer de Joe Arroyo, Run for your life de The Beatles, Every breath you take de The Police, La mataré de Loquillo i Hasta que tu muerte nos separe de Mägo de Oz. I d’aquí a la violència definitiva de tantes cançons que descriuen allò que abans s’anomenava eufemísticament crim passional i que bàsicament són homes assassinant dones. És el que expliquen Used to love her, dels Guns N’Roses, la Hey Joe que va popularitzar Jimi Hendrix, Tinc fam de tu, de Lax’n’Busto, El preso número nueve, de Roberto Cantoral (que també van cantar Joan Baez i Chavela Vargas) i altres murder ballads com Delilah, cantada per Tom Jones. Aquest seria el relat esquemàtic, però el mapa del masclisme és ampli i complex, sovint brutal, i a vegades també subtil. A Cruz de navajas de Mecano (amb lletra de Joaquín Sabina i José María Cano), la dona no pateix cap agressió. És l’espectadora de la baralla entre el marit i l’amant, però l’escena és clara: dos homes lluiten per una possessió. No importa el que vulgui ella.

El masclisme s’escampa per totes les activitats humanes, i la música no n’és una excepció. El trobem en lletres de cançons, en videoclips, en la representació de les dones a l’escenari, en el comportament del públic masculí, en les feines de producció i promoció i en el periodisme musical. N’hi ha de més obvis, com el de la cançó Sí, sí de Los Ronaldos, que de fet és una apologia de la violació: “ Tendría que besarte, desnudarte / pegarte y luego violarte / hasta que digas sí ”. En altres casos no és tan flagrant, com passa amb orquestres simfòniques formades gairebé de manera exclusiva per homes. O que sigui notícia que en la pròxima temporada del Liceu hi hagi una dona directora, Oksana Lyniv: és a dir, de les catorzes òperes programades -totes compostes per homes-, en només una, L’holandès errant, la direcció musical serà responsabilitat d’una dona. ¿Masclisme o reflex d’una societat masclista? En qualsevol cas, un mal símptoma. Invisibilitzar també és desfigurar.

“És un món d’homes -diu la cantant i guitarrista Núria Graham-. Vas a un concert i el tècnic de so, el tècnic de llums, els músics, tothom són homes”. En un món d’homes es prioritza la mirada masculina. “Per a les discogràfiques de gran volada, la música importa, però l’aspecte de la noia és determinant”, escriu Kim Gordon al llibre La chica del grupo, on recorda que quan Sonic Youth van fitxar per Geffen Records el seu paper en la imatge de la banda va canviar: ella havia d’ocupar el centre de les fotos i de l’escenari. Tant era la música, el que importava era “atraure la mirada masculina”. En un món d’homes, a Cristina Llanos, del grup Dover, l’escridassaven: “Lletja, pentina’t”.

Paternalisme i amor romàntic

En els últims anys han sovintejat debats sobre el masclisme a la música més enllà d’àmbits acadèmics i activistes. La part positiva és la presa de consciència per part masculina. Per exemple, el 20 de febrer Alejandro Sanz va interrompre un concert que estava fent a Mèxic quan va veure que entre el públic un home estava agredint una dona. “No suporto que es maltracti ningú, i molt menys una dona”, va dir Sanz. Tanmateix, aquesta reacció contra el masclisme es queda a mitges a causa d’això del “i molts menys una dona”, que transmet la idea que fonamenta l’amor romàntic i impossibilita la igualtat de gènere.

La frase “i molt menys una dona” traspua paternalisme: la dona és dèbil i inferior de mena, i és l’home qui la protegeix. Aquesta concepció és la base de moltes cançons, fins i tot d’algunes cantades per dones que assumeixen un rol d’inferioritat sovint amb un alè de resignació tràgica hereva de l’amor romàntic. Mon homm e és una cançó francesa dels anys 20, escrita per homes i cantada en diverses llengües per dones com ara Édith Piaf, Billie Holiday i Sara Montiel. La història, tot i lleugeres modificacions, sempre explica el mateix: ell pot fer el que vulgui, però ella sempre serà d’ell. En ple segle XXI, Toda, de Malú, va un pas més enllà: “Toda / entera y tuya / aunque mi vida corra peligro”. Són dones que trien, però la decisió que prenen respon fil per randa a la lògica masclista de submissió. Relativitzar i disculpar el micromasclisme pot ser un pas cap a la justificació, i d’aquí a la legitimació del masclisme no hi ha tanta distància.

Les cançons són eines de transmissió de valors molt ràpides i de gran abast que poden contribuir a perpetuar models patriarcals de dominació i violència i patrons de relació basats en l’amor romàntic. Hi ha 42 anys entre la cançó Under my thumb, dels Rolling Stones, del 1966, i Contra la pared, de Jiggy Drama, del 2008, però les lletres de totes dues comuniquen el mateix: homes que dominen dones perquè no fan cas. Laura Filardo Llamas, de la Universitat de Valladolid, ha dirigit el projecte La transmissió d’estereotips de gènere a través de la cançó i la seva relació amb la violència de gènere, en què analitza 300 cançons d’èxit de diferents estils entre el 1978 i el 2015. Una de les conclusions és que segueixen presents els discursos sexistes, l’estereotip de l’amor romàntic i la hipersexualització de la dona al servei de l’home. “Moltes cançons generen una sèrie d’expectatives que la dona no té per què complir”, diu Filardo Llamas. Tanmateix, combatre el masclisme fent desaparèixer el sexe i el desig de la música seria un error, perquè negaria la possibilitat d’un sexe i un desig lliure de la dominació.

¿Hi ha músiques més masclistes?

L’ARA ha fet una crida a la web perquè qui vulgui digui quina és la cançó més masclista que coneix. Algunes persones assenyalen el reggaeton com a estil masclista. També el hip-hop rep la mateixa consideració. Tanmateix, hi ha masclisme en totes les músiques, de la mateixa manera que cap estil musical és masclista per se. No és ni més ni menys masclista el bolero que el rock. Quan és la lletra l’element que determina el masclisme, només cal canviar-la perquè el mateix ritme impulsi el significat contrari. Per exemple, grups com Orxata i Aspencat han fet servir el reggaeton i el dancehall (un estil associat a l’homofòbia) per transmetre valors d’igualtat i respecte. I en l’àmbit del hip-hop són moltes les veus d’apoderament femení i de denúncia del masclisme.

El relat de la violència sexista en quatre cançons

‘Los días de la semana’

Les cançons infantils han contribuït a fixar els estereotips de gènere. En aquesta de Los Payasos de la Tele, una nena no pot jugar perquè ha de planxar, escombrar, cuinar... Altres com El senyor Ramon normalitzen relacions de dominació.

‘Il giardino proibito’

L’italià Sandro Giacobbe va fer una apologia de la impunitat masculina en aquesta cançó que també té versió en castellà. L’home ha sigut infidel a la dona i assegura que no ho tornarà a fer. Ho sent molt, però ell no en té la culpa: “La vida és així”. Patriarcal.

‘Un ramito de violetas’

Un ram de flors eximeix de culpa el maltractador: és el dolorós missatge d’aquesta cançó de Cecilia del 1974. “ Era feliz en su matrimonio / aunque su marido era el mismo demonio ” són versos que sintetitzen la dinàmica de la violència de gènere.

‘Delilah’

La representació d’un assassinat masclista no té per què ser masclista. Però quan Tom Jones canta Delilah en directe, el públic acompanya la tornada i tot plegat adquireix un to de celebració macabra. Fins i tot es pot pensar que el públic perdona l’assassí.