Publicitat
Publicitat

El vuitè dia, Bárcenas

Obrim El octavo día, el còmic de Daniel Torres: se’ns hi explica que, després d’obrar la Creació, Déu va dedicar el setè dia a descansar, però que en el vuitè s’avorria i va crear el diable perquè el distragués tot contant-li un conte diari. I així fa la seva aparició un diable elegant, refinat, cínic, un dandi entrat a la maduresa i amb cara de Clark Gable que no sabem si s’inventa les històries o si en realitat està en possessió de totes les anècdotes reals, els secrets de tothom, tots els pecats ocults i faltes. Les històries són tan bones que Déu es mostra angoixat si el diable dubta a explicar-n’hi el final o, fins i tot, si no li assegura que tornarà l’endemà.

No sempre és bo saber-ho tot dels altres. No ho ha estat, per exemple, per centenars de personatges del gènere negre que han perdut la vida per estar en possessió d’un excés d’informació compromesa (“Aquest sabia massa cosa”). Però alguns individus sí que han sabut fer com l’esmentat diable, i s’han valgut d’aquest tipus de coneixements per mantenir el propi estatus, per seguir en una posició privilegiada, vivint potser en la corda fluixa però sense acabar mai de caure en l’abisme que, per la seva mateixa -i diabòlica- naturalesa moral, els sotjava.

Un d’ells és el llegendari Fouché, un polític amoral que va servir Robespierre, Napoleó i Lluís XVIII i que també va conspirar contra tots ells. Considerat un dels fundadors de l’espionatge modern, en ser destituït per Napoleó com a cap de la policia va marxar amb la inevitable maleta d’arxius secrets: poc després, el cònsol i futur emperador el restituïa en el càrrec.

I també J. Edgar Hoover, que es pot considerar una reencarnació de Fouché. Creador de l’FBI, Hoover va acumular un arxiu incomparable de secrets i vergonyes de personatges públics, entre els quals JFK. Només va destruir l’arxiu a la seva mort i per ordre testamentària. El resultat: va dirigir l’FBI amb vuit presidents dels Estats Units, durant 48 anys.

Ara bé, l’encarnació més fidel del diable del còmic ha estat Giulio Andreotti. Geperut i gens agraciat, no tenia l’aspecte d’un Clark Gable, però sí els intangibles del personatge. El refinament cultural i la intel·ligència afilada li van valdre el malnom d’ il Divo ; la moralitat qüestionadíssima, el de Belzebù : fou acusat d’associació amb la Màfia i d’estar darrere de la mort de periodistes i polítics, com Aldo Moro -president del seu propi partit, la Democràcia Cristiana-. Però, sobretot, tenia la informació adequada: el seu mític arxiu personal contenia fins a l’últim detall de la política italiana de la segona meitat del segle XX, i atemoria tothom. “Quan començo a parlar del meu arxiu, els retrets acaben com per art d’encantament”, deia. Això va fer néixer en Beppe Grillo una esperança: “Quan mori li trauran la caixa negra de la gepa, i llavors... ho sabrem tot!” L’arxiu, de 600 metres lineals, pot consultar-se a l’Istituto Sturzo, llevat d’una part que no està oberta al públic. Andreotti va afirmar que s’emportaria els seus secrets al paradís. La caixa negra deu ser a l’infern, en el fons d’algun dantesc oceà de lava.

El que m’agradaria tenir clar, perquè ho dubto, és si Luis Bárcenas, i també Fèlix Millet, tenen o no tenen un lloc en aquest llistat de diables. No semblen tan poderosos com els anteriors, és cert, però en tot cas, l’essencial és que la ciutadania, per sensacions, sí que seria procliu a afegir-los a la llista dels personatges que han sabut protegir-se pel procediment de guardar informació sobre altres -un roc a la faixa-. La lentitud en la instrucció judicial, l’aparent burla al procediment, la presumpció d’impunitat que es desprèn dels seus gestos i que flota en l’aire...

Espero que l’acció esclaridora de la justícia faci caure aquest article en el sac de les ocurrències fallides. Fins llavors, no podrem evitar que el pas del temps vagi instal·lant la nostra inquietud en el dubte raonable.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF