Ahir, a la ràdio, vaig sentir que el Leslie, el cantant dels Sírex, ho feia. Ho feia a la seva secció a RAC1, als matins del cap de setmana. I em vaig emocionar en sentir-lo, perquè ell no és un humorista pròpiament dit, és, podríem dir, un xòuman. El recurs que els dic és un recurs que també fa servir en Joan Pera, a TV3. I, que jo recordi, l’humorista Ramon ja ho feia, fa mil anys, en aquells programes de ràdio inoblidables de quan jo era petita. Algun dia, per cert, haurem de fer un homenatge al gran Ramon.
Això que feia ahir en Leslie i que també fa en Joan Pera i que fa mil anys havia fet el Ramon consisteix a explicar un acudit, però de manera personalitzada. És a dir, com si en realitat aquella petita història còmica i de vegades ingènua, que, sovint, tots nosaltres coneixem, no fos inventada. No fos la petita història còmica de “dos amics que es troben i l’un li diu a l’altre...”, etcètera, perquè potser això no té prou mèrit, per a una secció de la ràdio. Com si aquella petita història ingènua (potser picant, però no gaire) li hagués passat al Leslie o al Joan Pera. És a dir: el narrador crea la il·lusió que allò li ha passat a ell. “L’altre dia anava pel carrer i em vaig trobar un amic...”, comencen gairebé sempre. I tot seguit, expliquen que l’amic els va preguntar alguna cosa. Com pregunta la cosa aquell amic, depèn sempre de qui ho explica. En el cas del Leslie dels Sírex, l’amic sol dir-li “ Ajcolta, xato... ” o “ Ajcolta, nen, guapo...” amb el seu famós accent de pinxo de la Barceloneta. En el cas del Joan Pera, l’amic sol dir-li: “ Ai, sí, d’esto... d’allònsis...Oye, como te trobas?” amb aquell bilingüisme acoquinat que va fer servir amb tant d’èxit a La extraña pareja. Normalment, el paper estel·lar, el que resol la història de manera humorística, se’l reserva el narrador. No puc explicar per quina raó aquest recurs humorístic em provoca tanta alegria i nostàlgia a la vegada. Tinc la consciència que falta molt poc perquè s’extingeixi per sempre.
