Quan de petits ens rebel·làvem contra alguna injustícia, sempre hi havia un adult que tancava ràpidament la discussió: "Les coses són així: si t'agrada, bé, i si no, també". La teva lluita i la dels teus companys de la PAH ens ha ensenyat a revoltar-nos contra una frase tan castradora.
Sabíem que teníem la raó. A vegades, amb una mica de sort i amb molta insistència, els nostres pares ens l'acabaven donant. Però ells, que venien d'una postguerra molt dura i d'una dictadura molt llarga, ens volien protegir dient-nos que no hi havia res a fer. Que les coses eren així i que qui érem nosaltres per intentar canviar-les. Per això el vostre exemple, Ada, és tan commovedor. Algú us va dir que, tant si us agradava com si no, milers de persones que no podien pagar la hipoteca perdrien la casa i, a més, es quedarien amb un deute per a tota la vida. I la vostra resposta va ser preguntar-vos: per què les coses són així?, qui ho ha volgut?, què podríem fer perquè no fossin així? i, sobretot, ¿estem segurs que la majoria vol que siguin així?
Des del febrer del 2009, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca heu aturat 800 desnonaments, heu pactat centenars de dacions en pagament i lloguers socials, i sobretot heu convertit en un problema col·lectiu el que abans eren drames individuals. Heu fet el que se suposava que havien de fer els governs: preocupar-se perquè la gent tingués una llar i un lloc per dormir. Tan excepcional deu ser la vostra feina que aquesta setmana heu rebut el premi Ciutadà Europeu de l'Any.
Es nota que estàs acostumada a discutir amb gent que té el poder perquè parles molt ràpid, com si no sabessis mai quan et poden retirar el micro o tancar-te la porta als morros. Tens un discurs emocional, fruit de moltes hores de megàfon i de la desesperació de tanta gent com representes. I un verb molt contundent, propi de qui no vol estalviar cap condemna oral als responsables de la crisi.
Com totes les figures públiques que destaquen, tu també has estat sotmesa a un procés de malfiança. Que què busques en aquesta plataforma, que quins interessos deus tenir o quines contradiccions amagues. Però no han aconseguit tombar-te i ara hem passat de la malfiança a la devoció. Vull dir que t'envio aquesta carta quan segurament ja no té cap mèrit fer-ho. Però gràcies, igualment, Ada, per ensenyar-nos que les coses no sempre tenen per què ser així.
Hauria tingut més valor escriure aquestes ratlles fa cinc anys, quan vau començar la vostra lluita. Quan us sentíem corejar el Sí, se puede i pensàvem que no es podria. No han sigut només els polítics; els periodistes, amb algunes excepcions, també hem tardat massa a reaccionar.
P.D .
