La postveritat espanyola

L’independentisme català no és violent ni identitari ni antidemocràtic. Sembla mentida que ho hàgim de repetir, que hàgim de desmuntar una triple postveritat com aquesta que el nacionalisme espanyol escampa impunement, violentant fets, tergiversant discursos, manifestacions i sentiments. Hi insisteixen fins a la sacietat, fins a creure-s’ho, fins a donar-li carta judicial. Necessitaven un enemic maligne i com que no el tenien, se l’han inventat per poder actuar amb impunitat, per confondre l’opinió internacional, cohesionar la societat espanyola contra un monstre interior i fracturar la societat catalana.

El 2010, amb la reacció popular a l’increïble escapçament de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional després que s’hagués aprovat al Parlament, a les Corts i en referèndum, l’ampli moviment independentista els va agafar per sorpresa. Van trigar a reaccionar. Primer simplement el van menystenir. Però a mesura que veien que anava de debò, que no parava de créixer, que es marcava un objectiu clar i que guanyava ressò internacional, van haver de reaccionar. Ara bé: en lloc de fer-ho competint-hi des de la política, buscant convèncer els catalans amb una alternativa seductora, amb una Espanya atractiva, han triat la distorsió de l’altre. Així no cal el diàleg, no cal la política. Així només cal imposar-se.

Hi ha, també, una possible explicació psicològica a les tres falses acusacions contra l’independentisme. Potser no són més que una projecció de les misèries pròpies del nacionalisme espanyol, històricament tendent a la violència, a l’exaltació identitària i a la imposició.

Qui ha estat violent? ¿El que no ha dubtat a amenaçar i utilitzar la força? Davant l’exemplar comportament cívic i pacífic del moviment català al llarg d’aquests anys, l’Estat, finalment, no va poder resistir-se l’1-O a treure la porra contra uns ciutadans indefensos que només pretenien exercir el perillosíssim dret a vot.

Qui és identitari? El catalanisme fa temps que va decidir seguir la recepta de Rubert de Ventós, De la identitat a la independència, desfent-se dels tics pujolistes i refent les seves bases ideològiques amb una obertura a la pluralitat cultural, lingüística i d’orígens de la societat catalana, amb un discurs d’aprofundiment democràtic, de justícia social, d’equitat fiscal territorial. Davant d’això, el nacionalisme espanyol ha volgut tornar a la pantalla de la confrontació identitària, com s’ha vist aquesta última campanya electoral amb els atacs a l’escola i a TV3 i com es veu ara amb Tabàrnia. El mateix Boadella que fa uns anys, amb les seves sàtires, va contribuir a ridiculitzar el nacionalisme pujolista, ara l’enyora: ha quedat atrapat en la seva pròpia paròdia. Però Catalunya ja està lluny, mentalment molt lluny.

Antidemocràtic? L’independentisme és abans que res sobiranista, és a dir, democràtic. Des del primer dia ha demanat el dret a decidir, un referèndum pactat, emmirallat en el Quebec i Escòcia. El que passa és que a l’altra banda hi ha trobat un Estat enrocat en la seva unitat indissoluble, impregnat tot ell de nacionalisme excloent, parapetat en una interpretació reaccionària de la Constitució, un Estat cada cop més autoritari, més disposat a contorsionar la llei per posar-la al servei del seu estrany patriotisme al·lèrgic a les demandes dels ciutadans, dels seus pobles diversos. Un nacionalisme d’Estat que ara mateix té els líders independentistes a la presó o l’exili, i que no ha paït la sonora derrota a les eleccions catalanes. Ho estan posant difícil, sí. Però de derrota en derrota, aquesta Espanya va cap a la derrota final, cada cop més tancada en la seva closca identitària, la seva feblesa democràtica i els seus tics violents. En la seva postveritat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF