Cal llegir l’extraordinari llibre de Xavier Ayén (RBA) sobre l’anomenat boom dels escriptors llatinoamericans. Es tracta d’un llibre escrit amb una barreja d’ambició literària, perquè el bon periodisme és tan literatura com la bona novel·la, i d’ambició cultural.
El boom pot ajudar-nos a fer la taxonomia d’una època contradictòria, de la qual molts de nosaltres som fills, perquè hi vam néixer i créixer. Però també ens ajuda a comprendre fins a quin punt Barcelona ha de seguir aspirant a ser, com a mínim en alguns camps, la veritable capital del món iberoamericà. Nosaltres els catalans hem viscut massa anys segrestats per l’associació de l’hispanoamericanisme al programa 300 millones de quan érem petits. Aquella catàstrofe en forma de programa de televisió, reminiscència de les ínfules neocolonials d’un hispanisme mal entès. Alguna cosa d’això hi havia també en les aventures aznarianes de finals del segle XX i començaments del XXI, ínfules que podríem resumir en el “por qué no te callas ” alimentador pels extrems del caciquisme de tall hispànic a l’altra banda de l’oceà.
Ayén ens guareix de tots aquests mals i ens situa en una mena de Barcelona secreta, que ens és descoberta per alguns escriptors que ens vénen a visitar i que es queden a viure entre nosaltres. Hi ha el primer enlluernament de Rubén Darío, a començaments de segle XX. Però res no és comparable al magnetisme de Gabriel García Márquez i a la capacitat d’autoreferenciar-se de Vargas Llosa. Tots dos tan diferents i tan iguals. Tots dos vinculats a Barcelona per allò que ens distingeix: el fet que alguns dels nostres compatriotes disposen del gen de la cultura de la riquesa, barrejada amb el gen de la riquesa de la cultura.
Podem encarnar aquesta darrera descripció en Carme Balcells i la seva agència literària. I ho podem fer vinculant-la a altres magnífiques aventures empresarials com la de Ricardo Rodrigo i RBA, avui un català més, líder d’una empresa que és referència mundial en el món de l’edició, i que amb altres editorials com Planeta segueixen fent de Barcelona la capital de l’edició d’Hispanoamèrica.
El llibre d’Ayén apel·la de manera valenta a algun dels nostres pitjors fantasmes: la banalitat, el cinisme i la mandra. És espectacular com queda retratada aquella Gauche Divine, tan elevada per alguns (normalment ells mateixos) i tan despietadament descrita pels millors autors sud-americans que havien recalat entre nosaltres: mentre alguns, com García Márquez, escrivien amb la granota posada, o d’altres, com Vargas Llosa, feien un horari laboral complet escrivint, la major part del famoseig local llençava vida a les escombraries a base de nits i de provincianisme disfressat de Carnaby Street. No és que tot fos exactament un desastre, però és ben clar que el que ha perdurat és obra del treball, mentre que el que ha desaparegut és conseqüència de la banalitat.
El problema és que els valors que semblen haver restat entre una part de la nostra societat són precisament els que haurien fet impossible el boom literari d’aquells anys: impostures ideològiques, desarrelament identitari, manca de continuïtat, menysteniment del valor del treball com a valor fonamental a preservar en la vida individual i col·lectiva...
El boom ens ensenya que Barcelona necessita tenir aquesta ambició cultural de capitalitat. Necessitem vacunar-nos contra les patologies tot just esmentades. Cal establir objectius clars en matèria de col·laboració amb els mercats culturals iberoamericans de manera que Barcelona sigui vista com la capital europea més propera a les capitals americanes de la cultura d’arrel ibèrica. Ens hi va alguna cosa més que els llocs de treball, que les empreses, alguna cosa més que el prestigi. Ens hi va la possibilitat d’eixamplar horitzons en societats que ens són molt properes, i que segueixen esperant de Barcelona la capitalitat amable i radical que en alguns moments, per exemple alguns dels moments descrits per Ayén, hem estat.
No és possible parlar de procés cap a la independència sense dotar-nos d’una nova ambició cultural, d’indústria cultural, de capitalitat cultural. I això passa necessàriament per valorar el boom en la justa mesura, i per treballar en el foment de relacions personals, institucionals i empresarials entre Barcelona i el món cultural iberoamericà. L’aposta hispanoamericana és estratègica en el món de la cultura en general, però de manera fonamental en el món editorial, en el món arquitectònic i urbanístic, en el món de la cinematografia... Les generacions no esperen, ni les nostres ni les seves, i cada oportunitat perduda és una oportunitat que no torna. No fer-ho és condemnar-nos a l’ostracisme. No ens ho deixem fer.
