Peter Pan i Dràcula

Recordo. Els estius de la migdiada que no volíem fer. El meu gat i jo la boicotejàvem i ens posàvem a mirar pel·lis. Començàvem a les tres. Quan els plats de l’aigüera ja feien submarinisme. La persiana abaixada. La xafogor a la pell. I la pantalla com una llanterna. Ens ho empassàvem tot. Nosaltres mirant els clàssics. Un dia vam veure Peter Pan. I vam decidir amb el gat que no creixeríem més. Que al carall la Campaneta, Wendy, el Capità Garfi i els cocodrils daltònics. Oh, sí! “Créixer, jo? Maiiiiii!” Ens ho vam prometre. Però esclar: després ens vam menjar Dràcula. Quin paio. S’ho fotia tot. Quina visió de futur amb la indústria del plasma. I ens va entrar el dubte: podríem fer-nos hematòlegs. Peter Pan? O Dràcula?

AQUESTS DIES CATALUNYA pot semblar Peter Pan o Dràcula. N’hi ha que creuen que és Peter Pan: un adolescent etern que no sap créixer. Un lil·liputenc mental. Un esclau de la talla XSSS. Però també n’hi ha que pensem que és Dràcula. Una criatura socialitzant mossades. La fartanera bulímica d’un bufet lliure sanguinari. Ho devora tot i no va al dentista.

PETER PAN I DRÀCULA són germans. Tots dos viuen atrapats. Són immortals. No moren mai. Ningú ha acabat amb ells. Ni la pubertat de grans de pus volador, ni les discoteques del Mai Més de matinada, ni les estaques làser, ni les amanides d’alls. Indestructibles. Immutables. Eterns. Peter Pan i Dràcula són un fenomen que no quadra en cap full d’Excel existencial. Són un prodigi. Un fenomen sobrenatural. Un miracle. Peter Pan i Dràcula són Catalunya. Són els nostres dies d’adés i ara. Ja va escriure l’historiador Josep Termes que “Catalunya és un miracle: un miracle en l’Europa contemporània”. Sí, som un miracle. I com a tal, encara, hem de ser tractats. Som el que ningú no veu, però tothom hi vol creure. Desenganyem-nos: no som mortals. Quants cops ens han dit que tot això és fantasia de plexiglàs? Només cal recordar la manifestació que va organitzar la Plataforma pel Dret a Decidir l’1 de desembre del 2007 amb el lema “Som una nació i diem prou!” i defensant el dret a decidir sobre les nostres infraestructures. Des d’aleshores fins a la V del 2014. I no ha avançat la cosa? Fins i tot un talp amb ulleres d’ombra dins d’un búnquer ho veuria. Quants cops ens han donat per morts? Només cal recordar les eleccions del novembre del 2012. Repetien que Artur Mas estava acabat, que el sobiranisme es desintegrava. Cada dia publiquen la nostra necrològica i els immortals no han mort.

RES HA MORT perquè encara som immortals. Imperfectament, insuficientment, immortals. I ens volen així: un Peter Pan o Dràcula de ficció. Inexistentment perpetus. Però el nostre destí no és la immortalitat: és la mortalitat. Ser de carn i ossos. Ser humans. El camí s’estreny. El calendari s’aprima. La porta es va ajustant. La immortalitat s’acaba.

DE LA MATEIXA MANERA que Peter Pan va a petar a la finestra real de Wendy i que Dràcula s’escapa al Londres que és el futur. De la mateixa manera també ara Catalunya s’estavella contra els vidres de la realitat. Buscant una escletxa, una esquerda, per fugir de la condemna immortal. Buscant una fissura per alliberar-se d’una vida repetida. Qualsevol forat serà bo per començar a ser reals. Qualsevol orifici que nosaltres triem per colar-nos-hi. Com el d’una urna el 9-N. Colem-nos-hi. Ni que sigui al darrer segon. És un forat, una escletxa... però és nostra. I així ho triem. L’entrada a un món que sí, serà, finalment mortal. De vida. Arriscat. Inicial. I amb una final que ens ha de dur indubtablement a poder escollir democràticament la independència de la immortalitat en unes eleccions. Deixem que Peter Pan i Dràcula puguin morir per començar a viure, com a catalans, en pau.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF