"Espiar els amics és inacceptable", ha dit Angela Merkel, indignada per la sospita que el seu telèfon mòbil ha estat intervingut pels serveis d'informació dels Estats Units. Té raó. Però no pot oblidar dues coses: que en política els perills més grans vénen sovint de la pròpia família, i que és agosarat donar per fet que els Estats Units ens tenen per amics. Potser només volen que estiguem a les seves ordres, i ens espien per assegurar-se de la nostra bona disposició. Mentrestant, David Cameron corria a dir que "les revelacions de Snowden fan el món més perillós". És la diferència entre l'aliat, que manté el seu deler d'autonomia i dignitat, i l'incondicional, sempre disposat a l'excés de zel en la defensa de l'amo.
En tot cas, la figura de Snowden va guanyant reconeixement: gràcies a ell es confirmen les fundades sospites que teníem sobre el joc barroer del poder. Però, sobretot, mostra que la vulnerabilitat del poder, amb les noves tecnologies, adquireix una altra dimensió. Bona part de la força del poder està en el secret en l'accés a la informació que li permet obtenir un avantatge manifest sobre adversaris i amics. La informació deixa de ser poder si és a l'abast de tothom.
A Snowden, el mateix Obama li va dir traïdor. De traïdors -persones que canvien de lleialtat a mitja cursa, ja sigui per raons ètiques, polítiques o pecuniàries- n'hi ha hagut sempre. Però abans, per endur-se la quantitat de material de què disposa Snowden s'hauria necessitat una caravana de camions, mentre que ara n'hi ha prou amb un llapis electrònic. El poder té més instruments per vigilar-nos i controlar-nos, però aquestes tècniques també el fan més vulnerable. És la paradoxa del poder actual. Més potent però més difícil de conservar. Com respondrà el poder a la seva pròpia vulnerabilitat? ¿Fins on és sostenible un poder en estat de creixent visibilitat? ¿Redistribució democràtica d'un poder més transparent i accessible, o recuperació autoritària dels mecanismes de control? Aquesta és la qüestió.
