Publicitat
Publicitat

Dietari d'estiu (3)

Avança ràpid, l'estiu. Amb calor i humitat. Hem deixat enrere el juliol i, gairebé sense adonar-nos-en, ja hem cremat deu dies a les fornals de l'agost. Sant Feliu és ple a vessar. Hi ha més gent que mai, cosa que fa que botiguers i restauradors, com en diuen ara, estiguin contents, encara que només ho reconeguin amb una certa vergonya. Sí, hi ha gent, però seran quatre dies, diuen. Aquest matí, el mercat era ple de francesos: famílies senceres que compraven fruita i verdures, suposo que amb la satisfacció de tenir a l'abast unes hortalisses de gran qualitat i unes fruites excel·lents. Melons sucosos i dolços i esplèndides xíndries vermelles. Préssecs grocs i sumptuosos, prunes clàudies de sabor inoblidable. Que lluny, tot plegat, del que es troba a les grans superfícies. Als ulls dels nostres veïns del nord, es veia l'alegria de les vacances i de la promesse de bonheur dels àpats del dia. També hi havia russos, és clar. A la peixateria de la Sara, compraven desaforadament. Cloïsses i gambes, i uns, que no sabien ni una paraula d'espanyol ni d'anglès (ja no diguem de català!), demanaven tot assenyalant el que volien: un llobarro immens, que vés a saber com pensaven menjar-se'l. Un matí al mercat és una festa. Per mi, molta més festa que la festa major que s'acaba d'acabar. Sant Feliu és el dia 1, el patró. El 2 és la Mare de Déu dels Àngels, titular de la parròquia. I la cosa s'allarga uns dies. El passeig és ple de barraques i de soroll, hi ha correfoc i timbals, gegants i focs artificials, petits, que els grossos són per a l'últim dia. I balls i concerts als escenaris del passeig, el de davant de l'Ajuntament i el de davant del casino dels Nois. Tot sonoritzat a gran potència, amb uns baixos que retrunyen fins a les quatre de la matinada. És la festa major! Sant Feliu, que és un poble més aviat ensopidot, s'omple de gresca i soroll. Però són quatre dies. Vindrà aquell setembre plàcid, la tardor tranquil·la, l'hivern allargassat i humit, només alterat per l'alegria dels oriços i la del Carnaval. Però ara cal fer l'agost, a tots nivells.

Parlo amb gent més jove que jo. Gairebé tots ja s'han inscrit per formar part de la cadena de l'Onze de Setembre. Alguns han d'anar relativament lluny. Parlo amb un que hi anirà, i que em diu que, quan es voti la consulta, votarà, i votarà que sí, perquè vol desempallegar-se d'això d'Espanya. Però si guanya el sí, afegeix, serà terrible. ¿T'imagines ser governat per tots aquests mediocres i aprofitats que ens governen ara? Sí, m'ho imagino, li responc, i la veritat és que no em fa cap il·lusió. Però jo tinc setanta anys i ell en té quaranta. Que jo no tingui cap il·lusió, potser és normal. Però que ell faci tot el que ha de fer i ho faci sense cap il·lusió de futur, és terrible. Només per desempallegar-nos d'Espanya, repeteix, només per desempallegar-nos d'Espanya, i després que Déu ens agafi confessats. ¿T'imagines un ministeri de Cultura (perquè en diran ministeri, els molt mimètics!) com la conselleria d'ara, que dóna premis als que escriuen en castellà, com si es morissin de gana, pobrets, com si no tinguessin tot l'Estat al darrere i un públic de milions i milions de lectors (això diuen)? ¿Com la conselleria d'ara, que només té diners per pagar-se els sous?

Estem asseguts a la terrassa de La Vienesa, sota aquells arbres estranys que fan pudor de pixum de gat. Llavors una amiga diu, com aquell que no diu res: si no tenen diners i la cultura ens l'hem de pagar nosaltres, això que en diuen la societat civil, ¿per què no dimiteixen?, ¿per què els hem de pagar un sou per no fer res?

El vespre avança lentament. No passa ni un bri d'aire. La gent circula com d'esma. Al lluny, els sorolls desafinats que vénen de les barraques de la fira fibren l'hora amb un sacseig somort d'inquietud. A la badia, al port, els iots i altres embarcacions de plaer, com en diuen, floten desesmats sobre unes aigües olioses i plúmbies. Les gavines xisclen, planen sobre els pals oscil·lants i les banderes lànguides. La volta del cel es va apagant. La memòria em porta, de molt lluny, un so de cobla, una tenora que forada el capvespre. Que lluny que queden aquells estius d'adolescent, sense cap més inquietud que no fos la del cos. Em miro els joves, els nois i les noies, amb veritable desconcert, i, ¿per què no?, amb autèntica enveja. I recordo aquella vella cançó italiana: Che sarà, che sarà, che sarà della mia vita, che sarà? Aquesta és la gràcia de la joventut: per als joves, tot és possible.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF