Per damunt de tot, viurem

Allò que ja ens autodetermina és la nostra tranquil·litat severa, la nostra calma compartida

L’important en la vida és no perdre mai perspectiva,

veure-ho tot com un tot, mantenir la calma

i no deixar mai d’esbossar un tímid somriure

Rosa Luxemburg

Ahir jornada de reflexió i a vegades, només a vegades, cal tallar el carrer per obrir el camí. Plantar-se per avançar. Desobeir l’absurd. Deixar-ho tot per poder-nos-en sortir. Viure per veure, veure per viure. Divendres, assegut al tractor d’en Pep Riera, tot es veia millor, més clar i gairebé a tocar dels dits. Enmig de la desbordant tractorada per la democràcia i la llibertat que tornava a demostrar, com el 20-S, que el cop de l’Estat ja és impossible. Deu ser la calma de la dignitat pagesa, contra totes les dificultats, davant de 36 hores decisives en què tots som imprescindibles i pràcticament tot està en joc.

Només a vegades, la son i el somni es barregen, però mai no es confonen. Insomnes, anar a dormir amb 60.000 persones vetllant escoles en cos i ànima asserena, projecta i refugia. Diu quelcom d’insondable i irreversible: que aquest país és ja, gràcies a la comunitat educativa, un lloc millor. D’escoles obertes i inquisidors muts. I més, molt més, quan el nostre exèrcit desarmat són bombers que seran sempre nostres, agents forestals tramuntant carenes, estibadors amb les seves raons, hackers de l’impossible, músics i poetes, estudiants al rectorat, sindicalistes dempeus i una bona pila de capellans. I un comunicat de suport al referèndum -les dones kurdes de Kobane i Rojava- que fa emmudir i plorar. I Noam Chomsky i 150 intel·lectuals globals contra les canallades d’un Estat canalla. Com en els millors temps, contra els pitjors.

Han anat tan lluny provant d’atemorir-nos, que al final, ses senyories, us hem hagut de perdre la por

Però sotmesos com estem a una brutal prova d’estrès, quan del règim del 78 només en queda l’aparell repressiu, allò que ja ens autodetermina és la nostra tranquil·litat severa, la nostra calma compartida, un pacient respecte i una insondable serenor. I un tímid somriure càlid, col·lectiu i impertorbable: la forma més humana i amable d’ensenyar les dents amb la papereta entre les mans. Neutralitzant tota provocació i aprenent a callar quan més cal, que el silenci pot ser avui la forma més eixordadora de protesta. Innovant sempre contra els cops i els crits, la calma -qui ens ho havia de dir- ha esdevingut ja la via democràtica i transformadora cap a l’autodeterminació. Entre cassoles i clavells, el vímet intergeneracional de cada resistència íntima és una sòlida i granítica confiança mútua. Ens tenim: els uns als altres. Diferents -en un país complex, plural, contradictori- però ja iguals: igualats per la defensa de les urnes.

Sempre quedarà feina per fer -sempre, i mai s’acabarà-, però la feinada feta ja no ens la pren ningú. Ho sabem: continuen tancant webs, detenint urnes, ordint la por, i segueix rebent tothom, fins i tot Google. Però precisament per això, el més excepcional -contra l’excepció feta setge-és la nostra normalitat. Quotidianitat contra excepció, aquesta és la clau de volta, quan antimilitarisme i feminisme defineixen les bases resistents del que estem fent. En la màxima aportació humanista i civilitzatòria -local i global- a un segle XXI contingent i inquietant. Raó, memòria i imaginació -les facultats inexpugnables de la condició humana- com a barricada. Ho volíem així. Així ho havíem imaginat fa anys. Lliçons apreses. De l’antimilitarisme insubmís, perquè ens ha desmilitaritzat el cap, ha desterrat tota violència i ens humanitza a tots -a nosaltres i als altres-. En la vella desobediència civil pacífica i no-violenta -conscient, determinada, col·lectiva, ferma, serena- sense la qual encara seríem a les cavernes. L’única opció de dignitat que ens han deixat i, paradoxalment, la nostra única arma. Lliçons de feminisme, perquè ens ha afermat i refermat en la defensa dels nostres cossos i la protecció dels dels altres. Demà els nostres cossos seran les nostres millors urnes. Han anat tan lluny -tant- provant d’atemorir-nos, de fer-nos defallir i de fotre’ns la por al cos que al final, ses senyories, us hem hagut de perdre la por. Fins i tot perdre la por a tenir por. No és cap temeritat, no es pensin: és, també, por. La por que res canviï, que l’Estat ens segueixi negant la sal i la paraula i al risc de fallar a les nostres mares. Han anat tan lluny -gràcies i felicitats, ses senyories- que ens han ensenyat a no rendir-nos.

Som, més que mai, una comunitat política en resistència. Dempeus, la millor èpica està sent la nostra ètica

Votarem? Avançarem? Guanyarem? Són les preguntes trending topic. Però ja ho estem fent. Humilment, no és cap hipòtesi: és el que està passant, ara i aquí. Que ja estem guanyant. Contra el búnquer granític de la intransigència autoritària que converteix votar en delicte i una majoria social en sediciosa, continuaran trobant-se la solidaritat feta mur humà. Som, més que mai, una comunitat política en resistència. Dempeus, la millor èpica està sent la nostra ètica. Ho va escriure dijous una mà cooperativa, amb la saviesa dels cansats, des del bagatge de la memòria i amb la tinta dels invisibles: “Quan derrotem la por, quan ens enfrontem a la incertesa, quan avaluem el risc, quan compartim el dolor; quan espantem l’espant, quan burlem l’amenaça; la llibertat és tan a tocar que no tornarem mai més enrere; determinació, fermesa, plenitud, tendresa; omplim els carrers, omplim les urnes, omplim la vida; aquest u d’octubre ets imprescindible; ara o mai; la llibertat és inajornable”.

Què fas -què fem- aquest cap de setmana? Provar de refer un país millor i garantir-nos el dret a viure en pau. Amb un pla tan digne com senzill: matinar a les cinc, defensar els col·legis, ajudar a votar la gent gran, autotutelar el referèndum, blindar el recompte, protegir el vot -fent relleus, guardant les forces fins a la nit- fins al final. Més que mai ensems: junts i alhora. Consigna i divisa de la calma perseverant: que sí que es pot, que mai més soles, que junts és quan podem. Avui, desmilitaritzats del tot, insubordinats democràticament, tossudament alçats, els nostres cossos seran els nostres vots. Contra totes les armes, nosaltres a les urnes. I en un país d’atrotinada dignitat, caldrà escriure que per viure així, millor no morir mai. Perquè per damunt de tot, viurem.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF