Publicitat
Publicitat

Canvi de rumb en l’educació superior

Semblava que aquest trimestre no s’acabaria mai. Alumnes i professors vèiem com anàvem passant setmana rere setmana sense que se’n veiés el final. En canvi, el tercer trimestre serà un vist i no vist. Els estudiants amb prou feines tindran temps de posar els peus a l’aula que ja tindran el mes de maig a sobre i, amb ell, els primers exàmens finals; no en va es diu que “la primavera passa lleugera, al revés que l’hivern, que es fa etern”.

Durant la primavera també els tocarà decidir sobre el seu futur als que acaben els seus estudis de batxillerat o de formació professional i que planegen la seva entrada a la universitat. En efecte, l’elecció d’una carrera no és una tasca fàcil, i menys en aquests temps. No fa gaire els estudis de grau estaven clarament orientats a una sortida professional. Avui és diferent; uns estudis ja no garanteixen una feina, sinó que representen tan sols un primer pas en l’etapa formativa. La meva impressió, no obstant, és que el gran canvi encara no ha arribat a les universitats, o dit d’una altra manera, la crisi que s’ha produït en moltes altres institucions encara no ha tingut ressò en l’educació superior.

M’explicaré: la universitat que coneixem avui té els seus orígens en el model humboldià, que és el que es dedicava a preparar els estudiants per a les elits del govern i les grans professions. Als anys setanta, i a causa en part de la revolució del Maig del 68, la universitat es va democratitzar i va deixar de ser el privilegi d’una minoria. Avui un milió i mig dels nostres joves cursen estudis de grau, dels quals més de 190.000 es concentren a Catalunya. És cert que en la majoria de carreres l’obtenció d’un determinat títol suposa l’habilitació per a l’exercici posterior de la professió. Ho és en la majoria de casos, amb algunes excepcions, com la medicina o més recentment l’advocacia. És a dir, que fins ara l’elecció d’uns estudis determinats semblava clarament vinculada a l’exercici professional posterior. Tanmateix, i encara que formalment es continua concebent així, els canvis que s’han produït estan configurant un nou mapa.

En part a causa de la reforma de Bolonya, en part a causa de la crisi o a l’evolució de les teories de l’aprenentatge, avui el coneixement té data de caducitat. Per això n’hi ha que diuen, a més, que els títols també haurien d’indicar la seva data de venciment. En qualsevol cas, els estudis ja no es configuren com un tot sinó que la divisió en tres cicles (grau, màster i doctorat) ofereix un panorama clarament diferenciat.

Així, al meu entendre, el grau, que és una formació bàsica, hauria de ser més breu, potser una cosa semblant als bachelors dels Estats Units, que tenen un caràcter generalista i que habiliten per desenvolupar feines que no requereixen especialització. O bé com passa en la majoria de països europeus, on tenen una durada de tres anys i no de quatre, com a l’estat espanyol. Què ens passa, al final? Tants canvis i tantes lleis per tenir un model obsolet?

Finalment, l’accés posterior al màster des de diversos estudis permet en tot cas que l’estudiant prengui una decisió més serena i madura sobre el seu futur professional. Si a més en aquest breu interval ha pogut tenir una experiència professional, els beneficis són més grans.

Però l’estudi tradicional d’una carrera ja no és l’únic accés al coneixement. Els MOOC ( massive open online courses), per exemple, gratuïts i de lliure accés, signifiquen una gran revolució dels estudis, i mentre que per alguns suposen una amenaça, per d’altres representen l’inici del gran canvi de panorama de l’educació superior. En aquests moments és difícil saber amb exactitud el seu abast i la seva evolució, i sobretot si poden arribar-se a convertir en una alternativa als estudis tradicionals, però en tot cas ha posat en qüestió el monopoli de les universitats pel que fa a l’expedició de títols.

D’altra banda, la presència de la dona en el món universitari no fa sinó augmentar: actualment, a la universitat les dones representen el 56% del total dels estudiants, amb tendència a assolir el 60% en els propers anys. Elles solen obtenir les millors notes i expedients acadèmics més brillants. Per això no deixa de ser depriment llegir en el recent estudi Impacte de les pensions en la dona. Jubilació i qualitat de vida (elaborat per l’Iese i Vida Caixa) que la pensió mitjana de les dones és un 38% més baixa que la dels homes. Dimarts Sara Moreno n’analitzava les causes en aquestes pàgines, i destacava que elles estan menys presents al mercat de treball i que la majoria tenen trajectòries laborals més discontínues, alhora que tenen sous més baixos i més càrrega social en la responsabilitat de la cura de persones dependents. Si a això hi afegim que es detecta un augment de la violència domèstica i un ressorgiment de la cultura masclista, em pregunto quant temps passarà fins que algú consideri que la seva formació universitària són només “estudis per a senyoretes”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF