La corrupció a Mèxic, el monstre que tots els candidats volen combatre

Ciutat De MèxicNomés cal seure a taula amb un grup de mexicans perquè t’expliquin almenys un cas de corrupció que han patit en la seva vida diària. Casos que van des de la típica mordida dels policies de trànsit i les propines per realitzar tràmits burocràtics fins a les extorsions a petites i mitjanes empreses, suborns a diputats i concessions milionàries del govern a obres públiques que resulten ineficients, poc transparents o directament inexistents.

Alguns diuen que el problema de la corrupció a Mèxic és cultural; d’altres l’atribueixen al sistema i als seus polítics, a la falta de justícia i als alts nivells d’impunitat. Sigui com sigui, el país ocupa cada any una de les pitjors posicions en l’índex global de corrupció de l’organització Transparència Internacional (el 135 de 180; Somàlia ocupa l’últim). Potser per això la lluita contra la corrupció s’ha convertit en una mena de croada per als candidats a les eleccions presidencials de demà, principalment per al favorit a les enquestes, Andrés Manuel López Obrador, del Moviment de Regeneració Nacional (Morena). Malgrat això, ni els aspirants a la presidència ni els seus respectius partits se salven de les acusacions de corrupció, sobretot els funcionaris i diputats de l’oficialista Partit Revolucionari Institucional (PRI) -actualment al poder- i del Partit d’Acció Nacional (PAN).

“El pitjor és que la corrupció al meu país ja ni em sorprèn. Les lleis a Mèxic són tan poc respectades i tan laxes, i hi ha tan poc control de tot el que passa, que fan que qualsevol llest s’aprofiti dels altres”, lamenta a l’ARA Mariel Andrade, psicòloga mexicana de 30 anys.

El cas de la Mariel i el de la seva família és emblemàtic: el 1995, el seu avi va comprar un terreny al municipi d’Ébano, a l’estat de San Luis Potosí, al nord-est del país, perquè tenia previst construir-hi una casa per als seus fills i nets. Va tardar a iniciar-hi les obres i va llogar les terres a un veí, però aquest va acabar apropiant-se-les per conrear-hi enciams, soja i altres productes. El veí, però, no era un pagès qualsevol, sinó Clemente Mora Padilla, que havia ocupat el càrrec de secretari estatal d’Agricultura.

Una causa personal

Falsificant firmes i suplantant identitats de persones difuntes per així poder cobrar subsidis del govern per un total de 8,8 milions de pesos (uns 382.000 euros), l’exsecretari d’Agricultura no només es va quedar amb la finca de la família de la Mariel, sinó també amb les de 500 persones més de la zona, la majoria camperols amb pocs recursos. El pare de la Mariel, Miguel Andrade, s’ha pres aquest tema com una causa personal i de justícia social: fa cinc anys que lluita per recuperar les terres de la seva família. Per això ha gastat més de 500.000 pesos de la seva butxaca (uns 21.000 euros), ha cursat la carrera de dret i s’ha graduat com a pèrit en grafoscòpia per detectar la falsificació de firmes i així poder defensar les proves del seu cas davant la justícia. Però de moment no ha aconseguit cap resultat.

“L’exsecretari d’Agricultura està molt ben situat dins el PRI”, denuncia la família Andrade, en referència al partit que governa actualment en aquest estat mexicà i també al conjunt del país. De fet, el 2014 el govern de l’actual president de Mèxic, Enrique Peña Nieto, va celebrar a so de bombo i platerets la posada en marxa d’una gran empresa agroindustrial que, segons va dir, milloraria la situació dels agricultors mexicans. Curiosament, el director d’aquesta empresa és actualment Mora Padilla, que ha arruïnat la vida de tants pagesos del país.

A Ciutat de Mèxic, una urbs de més de 20 milions d’habitants inclent-hi l’àrea metropolitana, mai falten les històries de les tradicionals mordidas per evitar les multes de trànsit. Tot i que es va establir un sistema de multes automatitzat per a excessos de velocitat o per a qui se salti un semàfor en vermell, és habitual que els agents reclamin cobrar “100 pesos als homes o 50 a les senyoretes” si un vehicle està mal aparcat o té un llum fos. Aquesta tarifa augmenta segons la zona de la ciutat, el nivell adquisitiu de qui condueix o si és un güerito (o sigui, una persona de raça blanca), segons expliquen diversos testimonis.

La corrupció també és habitual a les institucions. Només cal anar un dia a la Junta de Conciliació i Arbitratge per comprovar com funciona el sistema de justícia. “Per a aquest tràmit no cal pagar. Si et demanen diners, denuncia-ho”, diu un cartell a la finestreta on els advocats presenten les seves demandes. Tots acostumen a amagar un bitllet de 200 pesos entre els documents que lliuren perquè el seu expedient sigui col·locat a dalt de la safata. Si no donen aquesta propina, el seu cas serà l’últim a ser revisat, o directament no s’examinarà, assegura l’advocada Alejandra Sánchez, que ha patit aquest problema.

I ja no cal ni parlar d’anar a veure un familiar reclús en una presó. Els centres penitenciaris es consideren “l’escola més gran del crim”. Els presos han de pagar suborns diàriament si no volen que els agredeixin o els aïllin. De fet, els familiars dels reclusos acostumen a portar-los diners, sovint entre 400 i 500 pesos cada quinze dies. “Has d’anar amb compte que els vigilants no vegin que els dones diners perquè, si no, te’ls roben”, assegura Josefina Hernández, que va tenir un germà tancat en una presó. Ella, com tants mexicans més, creu que cap candidat presidencial podrà erradicar el llast de la corrupció al país malgrat les promeses electorals. El monstre és massa gran.