Publicitat
Publicitat

EL DESAFIAMENT DE PUTIN

Sancions: la guerra de l’ofec

Les restriccions al comerç, a les inversions i a la banca només funcionen a llarg termini en països aïllats

Ningú vol una guerra per parar els peus al president rus, Vladímir Putin, i les seves ànsies expansionistes a Ucraïna. Europa i els Estats Units han assumit que les tropes del Kremlin ja no abandonaran la península de Crimea, però el desplegament militar rus a la frontera amenaça també províncies ucraïneses de l’est, de majoria russòfona. Fa dues setmanes la UE va acordar prohibir l’entrada a Europa de 21 dirigents vinculats a l’annexió de Crimea i congelar-los els actius: eren les primeres sancions contra Rússia de la història de la Unió. Però la mesura no passa de ser un toc d’atenció simbòlic: “Una segona bateria de sancions més severa suposaria deixar de comprar gas a Rússia, prohibir les inversions directes i imposar un embargament comercial”, explica Félix Arteaga, investigador de l’Institut Elcano.

Però una amenaça més contundent per frenar Putin seria difícil d’aplicar i tindria un cost elevat: “Afectaria tant els consumidors europeus de gas rus com les empreses que tenen inversions allà. A més, seria difícil aconseguir l’acord dels 28”, afegeix l’expert. I si Europa deixés de comprar-li gas, Moscou sempre tindria els mercats de la Xina i d’un Japó que busca alternatives a l’energia nuclear. Per això Daniel Drezner, expert de la Fletcher School, adverteix a Foreign Policy que “les sancions sovint són més efectives com a amenaça que si s’arriben a aplicar”.

Les sancions són sempre una arma de doble tall i generen un dilema: “Castigar el dictador o castigar la població”, alerta Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB. El bloqueig de l’Iraq, als anys 90, va tenir un fort impacte sobre la població civil, i també el de la Iugoslàvia de Milosevic. “És difícil saber fins a quin punt això es pot traduir en una adhesió més gran al règim, perquè en el cas de sistemes autoritaris no es pot mesurar”. Per això en els últims anys les sancions han adoptat la forma de restriccions adreçades a les cúpules dirigents. Amb els anys els mecanismes s’han fet més sofisticats i s’han posat en marxa controls al sistema financer mundial tant per bloquejar el finançament de grups armats com per ofegar econòmicament països com l’Iran.

L’Iran: 35 anys de sancions per doblegar els aiatol·làs

Després d’estar sotmès a diferents tipus de sancions des del 1979, la tardor passada el moderat Hassan Rouhani va guanyar les eleccions presidencials i va acceptar un acord preliminar per negociar el seu programa nuclear amb les grans potències a canvi de l’aixecament del bloqueig. “N’hi ha que creuen que és només gràcies a les sancions imposades pels Estats Units i Europa. De fet, les sancions han estat eficaces, però no per forçar l’Iran a canviar la seva política nuclear, sinó per contribuir a convèncer el poble iranià (i en primer lloc els electors) que la política de l’expresident Ahmadinejad tenia un cost polític i econòmic que impedia les aspiracions de la majoria d’aconseguir un benestar i de ser un país normal”, explica Roberto Toscano, investigador del Cidob i exambaixador italià a Teheran. Toscano és poc optimista sobre el fet que les sancions sobre Putin funcionin: “Rússia és més poderosa que l’Iran i allà no s’intueix cap Rouhani”.

Cuba: embargament dels EUA

Sobre Cuba no pesa cap embargament de l’ONU: el bloqueig va ser dictat el 1960 pels Estats Units, una política a la qual Washington convida la resta de països. El bloqueig té un objectiu fonamentalment ideològic: castigar un règim que s’anomenava comunista ubicat dins la zona de seguretat dels Estats Units. Paul Rathbone, editor per a l’Amèrica Llatina de Financial Times, considera l’embargament de Cuba “un dels règims de sancions més llargs, punitius i ineficaços del món”. I posa un exemple clar: cada any 500.000 cubanoamericans envien 2.000 milions de dòlars als seus familiars a l’illa i els visiten.

Sud-àfrica: referent de boicot

Les sancions internacionals van ser una de les claus en la fi del règim de l’apartheid. Però, més que l’efecte econòmic immediat, la pressió internacional va tenir sobretot un impacte polític, incloent-hi els boicots culturals i esportius. Investigadors com Andrew Jack expliquen que, encara que les sancions alimentaven els sectors més racistes a no cedir a la reforma, van ser claus per fer decantar els blancs que volien la integració a Occident.

L’Iraq de Saddam: la població víctima del bloqueig

Després de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq, el 1990, l’ONU va imposar sancions contra el règim de Saddam Hussein, que van tenir un efecte devastador sobre l’economia. Deu anys més tard el PIB havia caigut a nivells del 1949 i l’esperança de vida s’havia reduït de 66 a 57 anys. L’impacte sobre la població civil era tan greu que el 1996 es va haver d’establir un programa que permetia a Bagdad intercanviar “petroli per aliments”. Tot i el patiment de la població, el règim va resistir, fins a la invasió nord-americana del 2003, que va arrossegar el país al caos.

‘Diamants de sang’

i grups armats

Des de la presidència de Bill Clinton, que va inaugurar les anomenades sancions intel·ligents, els embargaments afecten cada com més grups o individus en lloc de països o governs. És el cas dels talibans, de les restriccions a grups armats com Al-Qaida o també dels responsables de l’assassinat del primer ministre libanès, Rafiq Hariri. També hi ha controls sobre xarxes criminals, com els narcotraficants o les empreses que venen els anomenats diamants de sang, extrets il·legalment en la guerra de la República Democràtica del Congo. Alhora, s’ha ampliat el ventall de sancions: a més dels tradicionals embargaments d’armes o d’altres mercaderies, hi ha sancions financeres (penalitzacions a la banca o congelació de béns), prohibicions de viatge i les restriccions a companyies aèries o de transport marítim que treballin en països sancionats.

Síria: només un bàndol sota embargament

La UE ha congelat els béns del Banc Central de Síria i ha establert un embargament d’armes al país, però res d’això ha servit per rebaixar ni un grau la violència i les massacres del règim, en una guerra que arriba al quart any i que ja s’ha cobrat 140.000 morts. I és que les sancions només poden tenir un efecte si s’apliquen de manera unànime i a llarg termini. “El problema és que Rússia cada setmana continua desembarcant legalment armament per reforçar Al-Assad”, alerta Vilanova. Hezbol·lah també intervé al costat del règim. Tot i que alguns països donen suport militar als rebels, la guerra és molt desigual.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF