OBSERVATORI DE L’EST

Putin, un autòcrata providencial

El personatge Putin es presta a fer-ne imatges literàries. Tant realistes com de la més rebuscada ficció. Si no fos així, difícilment Mathieu Lindon li hauria dedicat una de les seves històries inventades de cap de setmana al diari Libération. Lindon fabula amb un Putin enderrocat, derrotat i assegut al banc dels acusats d’un judici. Un nou Procés de Moscou observat amb satisfacció des de les cancelleries occidentals. Se l’acusa d’“abusos diversos en l’exercici del poder”. Impensable que li pugui arribar a passar això a un líder que té més del 75% de suport popular en els estudis sociològics del Centre Levada, l’únic independent que queda a Rússia. Però ¿i si aquest Vladímir Putin que coneixem fos un líder de ficció? ¿Si realment no existís com una sola persona? No es tracta ni d’un desvari ni d’una derivació del relat de Mathieu Lindon, sinó d’una proposta de Mikhaïl Zigar, autor de Tots els homes del Kremlin, potser el llibre més documentat i alhora inquietant dels que s’han escrit sobre el president rus. Zigar, després d’anys d’investigar, arriba a plantejar que, com la Santíssima Trinitat, Putin és un i són diversos alhora, i explica en to enigmàtic la metàfora: “Totes les decisions les pren Putin però Putin no és una persona. És una immensa ment col·lectiva. Desenes de persones, potser centenars, intenten cada dia endevinar quines decisions necessita prendre Vladímir Putin”. I per no mantenir aquest estèril i cosificat enigma, Mikhaïl Zigar acaba anant al fons de la qüestió: Putin seria un líder que ha anat mutant ideològicament en funció del seus interessos, i reaccionant davant dels problemes que se li han anat presentant. Sovint amb astúcia, sense escrúpols i amb tota mena de maniobres antidemocràtiques. Putin seria, doncs, el gran cervell operatiu on conflueixen totes les terminals del règim, cada una provinent de nuclis d’interès on també Putin és present. Quan va ser votat per primera vegada president el 26 de març del 2000, no van ser pocs els que li albiraven un futur immediat incert: acabarà sent un titella dels oligarques, deien. O bé que el màxim rol al qual podria aspirar seria el d’àrbitre de les diverses esferes de poder. Alguns, molt pocs, apostaven per un Putin que acabaria aconseguint tot el poder. Un amo del Kremlin. Pronòstic guanyador sobre el qual Mikhaïl Zigar ha pogut construir el seu incisiu relat sobre l’amo del Kremlin fins a ubicar-lo al bell mig d’un episodi postmodern de culte a la personalitat.

Putin conservarà el poder mentre mantingui contents i submisos els seus oligarques, no li surtin esquerdes al món dels silovikí -la coalició de kagebistes i estructures de força- i hi hagi milions de russos que cada matí trobin en el president un referent patriòtic insubstituïble. Després de mandats esperpèntics com els de Bréjnev i Ieltsin, d’alcoholisme i ridícul internacional, i més enllà del patetisme efímer d’Andrópov, o el democratisme estèril de Gorbatxov, la figura autocràtica de Putin, camí dels 24 anys al poder, apareix com la més providencial, sòlida i prometedora des dels temps de Stalin. No és casual que el suport entre el joves arribi a xifres que sobrepassen el 90% i que, tot i reconèixer que potser l’URSS es va ensorrar perquè li van fallar les forces, aquests mateixos joves fan el dol i lamenten profundament el col·lapse soviètic com una gran pèrdua patriòtica. Que és el mateix que sent i diu Putin cada cop que en té oportunitat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF