Cada cop tinc més clar que Putin és una mena de Stalin postmodern. I es confirma la idea de l'últim portaveu de l'URSS, Andrei Gratxov, que creia que Stalin era una pulsió maligna de la realitat russa capaç de reencarnar-se. De fet, Gratxov pensava que el dictador soviètic ja era una d'aquestes reencarnacions i deixava anar entre transcendent i burleta que, de fet, hi havia hagut stalins abans de Stalin i que ben aviat n'hi hauria una reproducció. Ho deia l'estiu del 1998, i just un any després Putin, ex home fort del KGB, era nomenat primer ministre per un Ieltsin políticament agònic. I al cap de sis mesos arribava al Kremlin enfilat en un deliri patriòtic.
Qui havia de dir que aquell Putin, que a hores d'ara enfila el tram més incert de la seva vida política -hi ha qui augura que és l'últim tram-, seria venerat -com ho està sent- per sectors polítics i culturals conservadors dels EUA. Hi ha qui ha arribat a insinuar que Vladímir Putin és un autèntic hipster . Un líder més sòlid que no pas Barack Obama. Panegírics que recorden la fascinació que va arribar a generar Stalin en alguns intel·lectuals europeus i nord-americans dels anys 30.
Els paral·lelismes hi són fins i tot en la vida personal de tots dos personatges. La pensadora Nina Khrusxova -besnéta de Khrusxov- explica que humiliant que ha estat per a Ludmila, la dona de Putin, que el seu marit-president anunciés el divorci públicament de manera improvisada i barroera a una periodista. Ludmila era allà, a pocs metres, en silenci. El 1939 Nadiejda Al·leluieva, la dona de Stalin, es va suïcidar al cap d'unes hores d'haver estat maltractada en públic per l'amo del Kremlin. El suïcidi de Nadiejda va desencadenar la fúria de Stalin i va intensificar les purgues i el terror. De la mateixa manera que la separació de Putin ha anat acompanyada de sacsejades dins el règim, que van des de l'amnistia per a 13.000 dels anomenats "criminals econòmics" fins a la persecució d'opositors com Alexei Navalni i Serguei Guríev. Passant pel suport a la Síria d'Al-Assad.
A la recerca del PCUS perdut
En aquest tram d'incertesa política i econòmica -el petroli comença a acabar-se i l'elit d'origen kagebista cada cop suporta menys el diguem-ne sector liberal-, Putin està disposat a assajar un cop més la reconfiguració política i ideològica del seu règim. Ell, un home format dins el PCUS, enyora la precisió d'aquella maquinària.
De Rússia Unida, el partit engegat per ell a partir del 1999 i acabat per Dmitri Medvédev, ja no se'n refia. A punt va estar d'haver d'anar a una segona volta en les presidencials del març del 2012 perquè una gran part de la societat russa començava a percebre Rússia Unida com la pitjor versió del PCUS dels pitjors temps, el més corcat. Intel·lectuals orgànics, confiats o resignats com la sociòloga Olga Kriixtanóvskaia arribarien a estripar el carnet arran de la topinada de les legislatives del desembre del 2011.
Per això Putin ha llançat el Front Popular per a Rússia, un nom de ressonàncies estalinianes que es presenta com una gran coalició patriòtica, social i ciutadana. El projecte no planteja, de moment, desmantellar Rússia Unida ni menjar-se-la. En el Front Popular -sigles que, per cert, van fer seves els primers nuclis opositors durant la Perestroika- hi cabrien -si s'hi posessin bé- el Partit Comunista i els socialdemòcrates precuinats de Rússia Justa. I fins i tot l'extrema dreta de Jirinovski. Putin albira la soledat que podria assetjar-lo camí de les eleccions del 2018. I s'hi resisteix com pot.
