Publicitat
Publicitat

Es busquen superatletes

AMestalla, en una final de Copa, va començar el cicle. Era el temps que Guardiola liderava un equip amb molta gana que feia circular la pilota amb una velocitat que els rivals no podien seguir. Era l’època que el Crackòvia remava a favor amb la versió premonitòria del “Copa, Lliga i Champions”. A Mestalla, en una altra final contra un equip menys simpàtic i amb el rei, sis anys després, molt empitjorat, ha tancat el cicle. Més enllà de cantar les absoltes per algun jugador com Alves, que ahir es va suïcidar en la pèrdua absurda del primer gol i amb el no presentat en el segon, també ha de ser el final d’un futbol que, si no es fa a la perfecció, és previsible, passat de moda i antic. Amb el rondo, el toc i entossudits a la fidelitat màxima a l’estil, el Barça ha vist com el Chelsea, el Bayern i l’Atlètic ens han passat per la pedra. Quan Martino, a l’inici de la temporada, va buscar alternatives per intentar un futbol més directe, l’entorn, la premsa i el vestidor -no necessàriament per aquest ordre- el van capar.

Ahir el que ens va passar per sobre va ser el Madrid d’un Ancelotti que mai abans no havia guanyat el Barça. Això sí, amb un sistema clar. Aprofitar qualsevol pèrdua del Barça (ahir no els calia robar la pilota; Alves, Cesc o fins i tot Busquets ja els la cedien) per llançar el contraatac de dos superatletes com Di María i Bale. L’un va fer el primer, l’altre va sentenciar amb el segon. De fet, la diferència va ser l’eterna comparació d’aquesta temporada entre Bale i Neymar. Bale, gol; Neymar, pal. Una màquina directa que ni Bartra va aturar fent falta, i un aprenent de virtuós que mai busca la drecera i que el tomben amb massa facilitat.

Passem pantalla. El Barça 2014-2015 ha de fitxar cracs que han de ser molt forts i tremendament ràpids. Els jugadors dels quatre semifinalistes de Champions tenen una característica comuna: corren, corren i corren. Ahir, al Barça, n’hi va haver massa que van quedar retratats. En tres dies, ni Copa, ni Lliga (o molt difícil), ni Champions. Però la gran veritat és que no es pot guanyar sempre i, com va dir Iniesta, quan es perd toca fer tres coses: “Fotre’t, plorar i aixecar-se”. Ahir a la nit, jugadors i socis vam fer les dues primeres. Per aixecar-nos també cal que ho fem junts. No abandonem, ara, l’equip. Ens ho han fet passar millor que ningú. Entre Mestalla 2009 i Mestalla 2014, veure jugar aquest futbol a aquests jugadors és el més divertit que ens ha passat a la vida a molts, almenys estant vestits.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF