Mentre el món futbolístic s’aturava per veure un espectacle únic, dos equips jugant-se una Lliga ‘cara a cara’ en la darrera jornada, 5.000 valents agafaren els tapins i anaren a veure el seu Mallorqueta. ‘Els 5.000 de Son Moix’, perquè ja se’ls ha de dir així, igual que ‘Els 12.000 de Mestalla’, ‘Els 9.000 de Birmingham’ o ‘Els 15.000 d’Elx’. No és cap heroïcitat anar a veure el teu equip quan juga a casa, però és just que se’ls recordi, sobretot ara que el Mallorca és tan enfora d’aquell equip que tant s’assemblava a l’Atlètic de Simeone.
‘Els 5.000 de Son Moix’ són els mateixos que continuaran anant a l’estadi quan l’equip estigui a Segona B. L’expresident Miquel Dalmau, al cel sia, ja ho va dir fa devers 20 anys: “Mallorquinistes de veres, d’aquells que vindrien al camp encara que fóssim a Segona B o a Tercera, només n’hi ha entre 4.000 i 6.000”. La va clavar. El penós trànsit del Mallorca per aquesta temporada almanco ens està permetent fer recompte, marcar una línia al terra i posar uns i altres a cada banda. No és obligatori ser-hi, però tothom sap que les desercions fan més mal que les derrotes.
I dit això, sabent quants som, ‘Els 5.000 de Son Moix’ no es mereixien una altra demostració d’impotència. Un equip incapaç de posar l’ànima i el cor en allò que fa, perquè per guanyar fa falta alguna cosa més que simlpe actitud. No vam poder veure què passava al Camp Nou, però sabem que l’equip que finalment ha guanyat la Lliga és perquè juga posant-hi el cor. I per això ens agrada tant el futbol, perquè és un joc on a vegades passa que guanya just aquell qui ho desitja més. I quan succeeix això és vertaderament fascinant. I quan no succeeix, simplement no hi ha res a retreure.
Si el Mallorca acaba baixant a Segona B és perquè haurà merescut fer-ho. Ara mateix té una directiva, una plantilla i un entrenador que són de Segona B. I una afició que ahir, per quantitat, també va demostrar ser-ho. Allò que haurien de saber els jugadors és que l’única cosa que no els perdonaran ‘Els 5.000 de Son Moix’ és que no hi posin el cor. No basta tirar-se a la gespa fent-se el desesperat quan acaba el partit. Els hem vist tota la temporada, sabem que els sap greu, però no enganyen a ningú. És a Girona on han de demostrar-ho. Ja només demanaríem això, que no hi hagués res a retreure.
