Publicitat
Publicitat

TOT COSTA

Mitja hora per somiar

La teoria dels vasos comunicants funciona de manera sistemàtica entre el Barça i el Madrid. Quan als blancs tot els surt rodó, aquí tot és un desastre, i a la inversa. Dimecres el Madrid, amb la Lliga virtualment perduda, va fregar el ridícul davant el Numància en un tràmit de Copa, i dijous el Barça va desplegar els minuts més estimulants de l’era Valverde. Qui ens ho havia de dir, fa cinc mesos.

Centrant-nos en l’exhibició del Barça amb el Celta, s’hi poden posar totes les objeccions que vulguem, però és de justícia remarcar el festival de precisió, ritme, fluïdesa, mobilitat, ocasions i gols. I aquest cop no va ser només Messi, que també -però ja no és notícia-, sinó que s’hi va afegir tot l’equip en una actuació coral deliciosa que s’explica, en origen, per una pressió asfixiant que no va deixar sortir del camp propi un Celta que venia de donar una lliçó al Madrid.

Els que hem estat molt crítics amb el futbol monòton i pla de la primera part de la temporada no podem sinó celebrar que l’equip, ara sí, hagi crescut. I això que Dembélé encara està de pretemporada i que Coutinho ni tan sols ha debutat. Ara mateix no hi ha cap futbolista important de la plantilla que no estigui, com a mínim, a molt bon nivell, i òbviament la col·lectivitat se’n beneficia. És curiós que a Valverde el sorprengués l’actitud del públic, quan per a mi té una explicació senzilla: s’ho estava passant bé.

No voldria treure’n conclusions precipitades, però és difícil no pensar en el guió del primer any de Luis Enrique, amb un començament discret i una explosió imparable a partir del mes de gener arrossegats per la contundència del trident. I tampoc voldria pensar en el desenllaç de la temporada, perquè queda massa camí per recórrer i caldrà veure si l’equip manté el to actual. És intel·ligent ser prudent però és absurd negar el canvi de dinàmica.

Admeto que dijous vaig sortir del Camp Nou eufòric. Suposo que perquè m’havia resignat a no divertir-me veient el Barça. De la mateixa manera que fa algunes setmanes no veia l’equip competint de tu a tu amb els principals candidats a la Champions, ara no em sembla cap disbarat.

I, independentment del resultat final, ja us dic ara que firmo que cada partit fins al final de la temporada l’equip ens regali mitja hora semblant a la del Celta. Si després s’assoleixen els objectius, collonut. I, si no, ningú ens esborrarà haver gaudit del camí. Potser només va ser mitja hora, però va ser suficient per donar-nos el dret d’il·lusionar-nos i somiar.

Històries de superació esportiva