TOT COSTA

Ingenuïtats i excuses

Ho confesso: soc un ingenu patològic. Pertanyo al grup de població que ens vam creure que hi hauria alguna estructura d’estat a punt per a l’endemà de la proclamació de la República, per defensar-la i resistir. Que devem ser els mateixos que algun cop vam pensar que el govern i la justícia espanyols no s’atrevirien a tant per reprimir-nos. Si no estigués inclòs en aquest grup, em miraria a mi mateix amb tendresa. Perquè la ingenuïtat acostuma a provocar tendresa entre els que la contemplen des del voltant.

En el meu cas, la ingenuïtat em persegueix en tots els camps, també en l’esportiu. Formo part del sector de culers que crèiem que, si ho havia fet durant una dècada, el Barça trobaria la fórmula per ser fidel -ni que fos amb matisos- a l’estil que el va portar a l’èxit. Els que no ens miren amb tendresa ens anomenen nostàlgics. Aquesta setmana l’admirat company Albert Martín m’ha ensenyat un nou apel·latiu que m’ha fet gràcia: som viudes de Xavi Hernández. Som els que assistim amb decepció a la progressiva vulgarització de l’equip.

Els resultats del Barça són òptims, però cada cop que em desespero amb el joc de l’equip algú em recorda que som líders, i que el Madrid està en crisi, i que què més vull. Home, doncs asseure’m a veure un partit i passar una bona estona. ¿La plantilla té nivell per demanar-l’hi? Potser no. ¿Això dona coartada per perpetrar un mig del camp en què Paulinho està tan a prop de Busquets que li fa més nosa que servei? Crec que tampoc. Si la resposta a tot és que a la plantilla li falta talent, doncs demanem explicacions als que van parir-la i pleguem.

L’últim crit en gèneres de justificació és que ja no només tenim messidependència, sinó també iniestadependència. Vaja, que si no pot jugar el capità, que per sort no té lesions greus però sí força sovintejades, és inviable esperar que el Barça jugui un futbol raonablement atractiu. Ja m’imagino que, amb Iniesta al camp, l’equip hauria tingut més opcions de controlar la segona part de Bilbao o de superar la muralla defensiva de l’Olympiacos, però és que aquest és precisament el problema: que ara tenim molts migcampistes de perfils diferents però cap -si Denis no ens demostra el contrari- que ajudi Messi a no haver de fer-ho absolutament tot. Paradoxalment, el Barça d’avui és un equip tan sòlid com inconnex.

A mesura que em faig gran comprovo que la ingenuïtat no és cap virtut, però prefereixo quedar-m’hi que ser acrític, acceptar tot tipus d’excuses i assumir que mai més gaudiré com abans.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF