Publicitat
Publicitat

Del club de poetes al club dels piròmans

Queda inaugurada la temporada dels piròmans a Can Barça. Ja feia setmanes que la gent emmagatzemava bidons de gasolina i llumins. Feia dies que es tenia la sensació que l’equip cauria. I ha caigut.

El Barça no va jugar a Granada el pitjor partit de la temporada. No va merèixer perdre. A diferència del Calderón, on va ser un equip petit, al Nuevo Los Cármenes va ser un equip sense sort. Dues derrotes que tenen poc a veure: una en què va merèixer perdre per més gols i una en què va merèixer guanyar. Una amb una alineació suposadament titular i una segona amb canvis. Dues cares de la mateixa moneda, la d’un Barça que per moments et recorda el de fa tres anys, aquell poètic, i tres dies més tard et recorda el Barça perdedor d’altres èpoques.

Club de sang calenta, el Barça s’ha convertit en una entitat desproporcionada. Pel que mou. Desproporcionada en els triomfs, quan guanyar una Lliga se celebra a tot el planeta amb més alegria que el final de la Segona Guerra Mundial, i desproporcionada en la derrota, quan optar encara a dos títols significa una lapidació pública. Els últims anys el Barça ha estat el club més gran i això farà difícil la feina de tots els que vindran després. Martino, desafortunat en les decisions tècniques al Calderón, no ha estat a l’altura de la comparació amb el millor Barça de tots els temps, però, comparant-ho amb la globalitat de la història del club, no desentona tant. Martino no pot ser l’únic culpable. Els jugadors no l’han ajudat, encaparrats com estan alguns d’ells a demostrar que poden guanyar títols sense que el tècnic hi pinti gaire. La directiva tampoc, anunciant als quatre vents que Martino segueix l’estil de La Masia, sense deixar-lo ser com és, condicionant-lo. Tothom ha fallat. Després d’aquestes dues derrotes, el barcelonisme treu la gasolina i té ganes de cremar-ho absolutament tot. Jugadors, tècnics i directius han rebut. El club es crema.

De què són culpables? D’haver comès errades que han provocat que acabi abans d’hora el que era el millor cicle en la història del club. No ens enganyem, tard o d’hora s’hauria acabat, i per això dol haver facilitat la feina als rivals. El Barça ha perdut la condició d’equip més admirat del món, però segueix sent un bon equip. És el preu que cal pagar al Barça: si guanyes, toques el cel; si perds, et cremen. No es poden queixar. Han rebut elogis desproporcionats molts anys. Ara les crítiques també ho són. Així és el Barça.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF