JA SÉ QUE NO VAL recomanar allò que ja ha passat, però estic segura que qualsevol del centenar llarg de persones que ahir vàrem emmudir en veure el vídeo Las Hermanitas de l’artista Natxa Pomar, projectat sobre la gran façana de la biblioteca de Can Sales, qualsevol -deia- recomanaria que no us perdeu aquesta obra que és un treball tan senzill com simbòlic de memòria històrica. De les particularitats de l’obra, en trobareu informació a les pàgines de Cultura. Només dir que la recreació de la història de la dirigent comunista Matilde Landa, que el 1942 es va suïcidar a la presó de Can Sales per les pressions perquè es convertís a la religió catòlica, i fer-ho a través de la lectura de sis de les cartes que escriví a la seva filla, és una demostració esplèndida del poder de l’art per fer-nos veure les coses més clares i fer-nos-ho veure d’una altra manera. És clar que el poder aquí és realment la veu que deixà Matilde Landa a cada una de les cartes a Carmencilla, una lliçó, la seva, d’una dignitat extraordinària davant l’opressió. Però també ho és el poder de cada una de les 71 dones que Natxa Pomar ha reunit en la seva obra, veus que se succeeixen en la lectura de les missives i que conformen un clam coral per la llibertat, per la igualtat i per la justícia. L’artista, amb les 71 dones, ha sabut convertir una història individual en una història universal, i provocar un hàbil trasllat dels fets particulars de la repressió franquista a la crònica de tantes discriminacions, abusos i violències que pateixen les dones dia rere dia. Deia que aquesta de Las Hermanitas és una obra de les que no s’han de deixar passar. A partir d’avui i fins al 6 d’abril serà a les sales d’Es Baluard. Memòria històrica, per no oblidar.
