IAQUÍ
Portada 08/06/2014

La censura i l’autocensura, abans i ara

i
Cristina Ros
1 min

A ESPANYA, de tantes dècades de censura, hi ha quedat el vici de l’autocensura. També és un mal mal, que en diuen. I a més, és un defecte que té molt de perill, perquè pot ser més difícil de curar. Quan la censura venia de les institucions, directa i a la jugular, només era qüestió de canviar el règim institucional. L’autocensura és més perversa perquè sol ser filla d’interessos que, encara que siguin inconfessables, tothom els coneix. Aquesta setmana hem tingut notícia de dos casos que m’atrevesc a dir que són més propis de l’autocensura que d’una censura institucional. No crec que, així com estan les coses, la Casa Reial s’atreveixi tan sols a insinuar que es retiri una portada d’ El Jueves perquè s’hi dibuixa una corona plena d’excrements ni tampoc que gosi dir als editors d’ El Mundo el que s’ha d’escriure o no. En aquests moments, quan les banderes que demanen la república freqüenten els carrers i amb una part molt significativa de la ciutadania exigint que almenys hi hagi consulta, seria una insensatesa immensa que la Casa Reial s’arriscàs a trobar un frontó que, en comptes de callar i abaixar el cap, rebotàs el “suggeriment reial” a la ciutadania. I fins a aquest punt de temeritat no crec jo que arribin. Per això deia que l’autocensura sol venir d’altres mecanismes més perversos, fruit de voler tenir content qui pot pagar. És clar que, ben pensat, si està tan establert que qui paga mana, ens hem de demanar si aquí hi ha autocensura o si continua la censura, com sempre.

stats