Aquell castell de cartes
ES FA DIFÍCIL esborrar de la memòria una entrevista a qui llavors era president del Govern balear, quan en els prolegòmens a l'entrada al plató televisiu has d'escoltar per boca del principal assessor i acompanyant presidencial que "quan un va amb un Fórmula 1, ho té tot guanyat". El Fórmula 1, pel fidel escuder, era Jaume Matas, just abans de les eleccions que no guanyaria però que, al cap i a la fi, el durien a ser ministre del govern espanyol. I és que al tal "Fórmula 1" el partit li havia de pagar els serveis fets i per això el destinava a ser una carta més de les que acabarien construint el castell, la feblesa del qual ja coneixem de més.
Rajoy també posava Matas com a exemple. També recordam l'actual president de l'Estat dient poc menys que voldria que tots els polítics fossin com Jaume Matas. Per aquell temps, Rodrigo Rato era també un home fort de l'executiu. No debades havien posat l'economia espanyola a les seves mans i, per si això no fos suficient, li havien donat una vicepresidència. Rato era, molt més que no Matas, una de les cartes essencials per aguantar el castell. Així que, quan no hi hagué poder que repartir al govern de l'Estat, tan bé l'havien venut que fins i tot el Fons Monetari Internacional el rescatà i el posà al capdavant del seu particular castell de cartes. I de l'FMI a la presidència de Bankia, secundat per altres cartes que avui encara tenen un lloc al castell, com Cristina Cifuentes, Esperanza Aguirre i el mateix Mariano Rajoy.
Aquest dijous, Rodrigo Rato ha estat detingut. Jaume Matas fa temps ja que és a la presó mentre li esperen casos i més casos que poden perpetuar la seva estada darrere les reixes. Són massa ex de tot i molts imputats, detinguts, jutjats i empresonats. I mentre contemplam astorats com cau el castell de cartes, encara ens sorprèn la temeritat amb la qual se n'edifiquen d'altres, que també acabaran caient.
