SAVIS ANÒNIMS. Tots en coneixem algun. Salpebren la conversa amb imatges que fan més entenedora la realitat o en revelen parts ocultes. I ho fan sense posar-hi èmfasi, com el llaurador d’antany sembrava el blat en el solc obert per la rella que li anava davant. No l’enquimerava la presumpció de perpetuar l’espècie ni era conscient de la profunda religiositat del seu treball.
Un d’aquests savis anònims m’explica així els fonaments de la filosofia econòmica assumida servilment pel govern d’Espanya: “Ens diuen que hem d’ajudar els rics a acumular encara més riquesa i poder perquè així faran els roïssos més grossos”.
I això serà bo per a tothom, perquè, del que es tracta, en resum, és d’entretenir la fam amb les miques que cauen en terra.
SAVIS IL·LUSTRES. Si la lectura fa part del teu menú de supervivència, sovint et preguntes per què has d’escriure sobre una o altra qüestió, atesa l’esquifida aportació que hi pots fer. Només la voluntat de posar alguns accents o de subratllar alguna línia venç la temptació de deixar a algú altre –clàssics, preferentment– l’espai que tens assignat al diari. Però hi ha dies que no trobes cap pretext per accentuar res, perquè l’escrit amb què l’atzar o la recerca et premien ja ve prou subratllat en origen.
Soló, un dels Set Savis de Grècia (638-558 aC), no dóna gaire marge per anotar. Estadista, legislador i poeta, és una lectura saturada de nutrients. El lector desconeixedor de la seva poesia ara mateix podrà fruir d’aquest tast d’una elegia que confirma que el clàssic ho és perquè no li és menester vestir-lo a la moda.
“No caurà la nostra ciutat per manament dels déus, / ni pel desig dels olímpics o voluntat de Zeus / (...) però la ceguesa dels ciutadans amenaça / perdre la gran ciutat, seduïts pel lucre / i el judici injust dels dirigents del poble: / ens amenacen incomptables perills que va crear / la seva arrogància. Perquè no saben posar fre als excessos / ni gaudir en els seus termes el que ofereix el banquet. / (...) Així la desgràcia comuna arriba a la casa de tots / i no la detenen les portes d’entrada / (...) La meva ànima m’ordena que ensenyi al poble d’Atenes / que la injustícia du grans mals a l’Estat, / però que la justícia fa que tot encaixi, /posa cadenes al transgressor del dret...”.
