En Vinader, en Tomeu i el meu nebot Andreu

Ens trobam massa ocasions per repensar el periodisme darrerament. Sempre ha estat un tema apassionant perquè, al cap i a la fi, d’una manera o d’una altra, alimenta o hauria d’alimentar la curiositat per tot allò que ens envolta, enfora i a prop, allò que és ocult i el que és del tot visible, els grans esdeveniments i els fets que són detalls de la nostra quotidianitat. Aquesta setmana que és a punt de tocar a la fi, s’han enllaçat tres històries ben diferents que m’hi han fet pensar, en aquest ofici nostre que canvia tant com la resta, per cert. Dijous moria el gran periodista d’allò ocult i políticament ocultat, Xavier Vinader. El mateix vespre, el Canal 33 oferia un dels millors reportatges sobre el seu treball (a Balears, per internet, per obra i gràcia del nostre Govern antimitjans de comunicació en català). Vinader, qui havia sofert tota mena d’atemptats per fer públic allò que sabia, afirmava que a un periodista li convé guardar-se sempre algunes informacions sucoses perquè, si saben que encara tens coses importants a explicar, “ets menys vulnerable”. Tomeu Picornell també era dels qui ratificava la sentència que un periodista val més per allò que calla que no pel que diu. Vet aquí, però, que dijous vaig dinar amb el meu nebot Andreu, de 10 anys (no menystinguem la intel·ligència dels 10 anys). Jo: “M’han dit que t’enfiles a cercar una pilota per les reixes o per les teulades de l’escola i que és perillós”. Ell: “Qui t’ha dit això? Per on puig?”. “No sé on. Una mare” (jo). “La mare de qui?”. “No ho sé. No me’n record”. N’Andreu, després de fer-me més preguntes i de més evasives meves: “No saps on, no saps qui... Idò quina informació que em dónes. Tu ets periodista? Si feis això, anau bé, els periodistes!”. Hi riuríem, Tomeu, amb aquesta... Pensem-hi.