HE DE RECONÈIXER que sent debilitat per l’obra de Kurt Schwitters (Hannover, Alemanya, 1887 - Kendalm, Regne Unit, 1948). La demostració d’una sensibilitat especial és un dels grans valors que distingeixen els artistes dels que no ho són. A mi, aquesta emotivitat que traspuen certes obres em val per si mateixa, no em cal que em contin res més, tot i que no a tothom li sigui suficient. Dels collages de Schwitters es desprenen aquestes emocions, la composició encertada dins un cert caos, les tonalitats justes sense caure en jocs de colors massa evidents, la paraula com a grafisme, el mateix sentit gràfic i estètic, allò vell, allò recuperat, qualsevol trosset de paper pren una significació especial dins el conjunt de cadascuna de les seves obres. Per mi és sempre una ocasió especial quan en una exposició descobresc una obra de l’artista alemany. I dic descobrir perquè Schwitters mai no crida l’atenció; millor dit, mai no ho fa des de l’espectacularitat. Però s’imposa, almenys a mi sempre se’m destaca la seva presència. Bé, aquests dies, aquesta delícia d’obres que són de de Kurt Schwitters conformen una també deliciosa exposició al Museu d’Art Espanyol Contemporani Fundació Joan March de Palma. Una desena de collages realitzats els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida, més un centenar d’impressions que demostren la qualitat que també tenien els seus treballs com a dissenyador gràfic i publicista. L’acaben d’inaugurar i la tenim a Ciutat fins a l’octubre. Jo hi tornaré.
