Un Pacte per al Progrés de l'Educació, no un Pacte de Progrés Educatiu

1. El Pacte per l'Educació ha entrat en la recta final després de molt de temps de feina. Si es pretén que sigui un èxit, ha de ser un acord per al progrés de l'educació, una mena de constitució que fixi els marges, les línies vermelles com es diu ara, des de les quals es pot legislar en aquest camp governi qui governi. Des del començament, s'ha volgut aconseguir aquesta estabilitat normativa que ens tragués dels entorpidors canvis realitzats cada quatre anys per la força política guanyadora de les eleccions. El Pacte ha de contenir uns principis i uns valors clars i compartits per una aclaparadora majoria política i social, però no pot convertir-se tampoc en una cotilla. Les majories democràtiques encarregades de gestionar l'educació han de tenir marge per aplicar els projectes que les diferencien de les altres sense sortir del marc acordat. És absurd pretendre un pacte que obligui el PP, per exemple, a potenciar tant el català com ho faria ERC; a reforçar l'ensenyament públic tant com ho faria Esquerra Unida; etc. Prendre per aquest camí és la millor manera per no assolir un Pacte per l'Educació digne d'aquest nom. Seria el programa electoral d'un grup de persones, diguem-ne, el Pacte de Progrés de l'educació, amb garantia de rebuig militant per part del centredreta balear. Aquesta identificació ideològica esquemàtica faria les delícies de Bauzá i dels seus acòlits i els donaria arguments potents per oposar-s'hi. No els aïllaria, sinó que els reforçaria. Ningú amb seny pot pensar que totes les persones que han participat en el moviment educatiu són homogènies ideològicament. Si ho fossin,  hauria estat un moviment molt minoritari i no la immensa gamma de colors verds que ha representat. Si es vol acabar amb el desbarat educatiu de l'era Bauzá, la resposta no pot ser-ne la imatge invertida en el mirall, el negatiu fotogràfic. Tampoc conduirà enlloc si no incorpora les millores comprovades en altres països i les exigències socials detectades, a més d'una enorme capacitat d'autocrítica per part del professorat. Encara som optimista i pens que tot això és possible. Seria una pena que, després de tant d'esforç, José Ramón Bauzá pogués afirmar “aquests tan sols són capaços d'unir-se per oposar-se a la política del PP i no per plantejar alternatives globals i inclusives, en una paraula som com jo però a l'inrevés”.

2. No té cap disculpa que Syriza no hagi conformat un govern paritari. No sé, perquè desconec la realitat grega, si en té que s'hagi coalitzat amb qui ho ha fet. M'ha cridat molt l'atenció que persones que han governat amb la UM de Munar, les declaracions xenòfobes de la qual feren en més d'una ocasió la volta a Espanya, critiquin Tsipras per haver fet el que ells han fet sempre que han pogut i que tornarien a fer si El Pi els donàs l'ocasió.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF