Cuba a l’horitzó

Si el president Barack Obama diu que “aquests 50 anys han demostrat que l'aïllament no ha funcionat” l’hauríem de creure; ell, més que ningú, sap si el seu país ha obtingut els rèdits que cercava amb l’embargament comercial, econòmic i financer en contra de Cuba. El que és evident és que el socialisme cubà allà segueix com a prova irrefutable del fracàs. Per contra, just anunciat l'inici de converses per restablir les relacions diplomàtiques i per obrir una ambaixada a l'Havana, s’ha pogut percebre el tuf d’un cert interès per valorar la nova situació com el preàmbul d’una derrota líders de l’illa del Carib. A priori no hi ha cap signe que ens permeti arribar a una conclusió com aquesta. Però si resultés que així fos, que el sistema socialista s’ensorrés en contacte amb el capitalisme com un terròs de sucre en contacte amb l’aigua, l'únic que quedaria demostrat seria la ineficàcia de l'embargament, no la seva bondat; i es donaria la raó als que argumentaven que únicament servia per justificar la pervivència de la revolució.

La constatació de la ineficàcia de bloqueig nord-americà no fa més que donar arguments als que creuen en l’existència d’un genocidi –o d’actitud genocida– contra els cubans. La manca de queviures bàsics que han patit els ciutadans de l’illa, a conseqüència de l’esmentat embargament, és una realitat sobrevinguda conseqüència d’una disputa en plena Guerra Freda i d’una discrepància ideològica que ha persistit en el temps. Encara que en un principi l’embargament pogués ésser debut simplement a la defensa dels drets de propietat d’alguns ciutadans nord-americans, la realitat és que durant llarg temps la fortalesa cubana ha estat assetjada per motius ideològics. En aquest sentit són els nord-americans els qui tenen un afront a pagar i no al contrari. El reconeixement del president Obama de la inutilitat de la mesura és un principi esperançador, encara que no una reparació suficient.

La CIA, o bé directament els Rangers, acabaren amb els governs d’Arbenz, Bosch, Velasco Ibarra, Allende, Bishop… però no pogueren amb Castro, i aquesta és la qüestió. Si la invasió de badia de Cochinos hagués triomfat, el líder cubà hauria passat a formar part d’aquesta llarga llista i segurament no existiria la qüestió cubana. De fet, la gran contribució de Cuba a l’esfera internacional ha estat la seva resistència. Per dimensió i potencial econòmic, Cuba no era un competidor per a la nació més poderosa del món, ni molt manco una alternativa en el continent americà, però sí que era un contrapunt ideològic. Cuba ha permès la pervivència d’un concepte de societat i d’uns valors oposats a la idea imperialista. Efectivament, l’illa ha estat l’arca on s’han preservat, els anys més virulents del gran germà americà, les idees d'independència i solidaritat: la vitalitat actual, i expectativa de futur, d’Amèrica Llatina no seria la mateixa si no hagués existit la Cuba revolucionària.

En justa correspondència a aquest camí en solitari, ara l’existència d’una àmplia representació de governs socialistes en els països llatinoamericans fa que el president nord-americà pensi que “ha arribat el moment d'un nou enfocament”. El restabliment de les relacions entre els dos països no es pot considerar en cap cas una derrota de la posició cubana; ben al contrari, és el reconeixement a l’existència del país tal com és. Durant anys l’objectiu dels Estats Units era evitar que el model socialista pogués representar una alternativa per als altres països del continent; ara que el socialisme democràtic s’ha instal·lat de manera estable a moltes de les cancelleries del continent, aquest objectiu esdevé innecessari. Segurament la major afinitat del partit demòcrata amb l’esquerra internacional facilitarà obrir aquest nou camí de relacions.

És lícit pensar que un major contacte amb l’exterior i una presència de Cuba en els organismes internacionals ha de servir per millorar el seu sistema intern de convivència, però creure que els conceptes de solidaritat, de dignitat i el sentit d'independència com a poble desapareixeran sota la pressió del capital és una cosa ben distinta. El final del bloqueig només pot ésser entès com la rectificació d’un error històric i la reparació d’una injustícia. Seria una ironia cruel que, després de sobreviure durant 53 anys, ara penséssim que el culpable del bloqueig sigui el que l’ha patit.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF