Caoba

Temps enrere, just el dia abans de l’estrena d’una obra teatral, l’autor o el director escrivien un article, que repartien per a tots els diaris i anomenaven “antecrítica”, per donar-ne el seu punt de vista. Ni tan sols per la meva condició de crític durant tants anys fa possible una aproximació del que hauria de ser una opinió amb un mínim de consistència, que tampoc no sé si les altres la tenen, però en qualsevol cas no resulta tan poc elegant com si jo ara fes un elogi d’'Una hora i cinc minuts amb en Pau', de Maruja Alfaro, protagonitzat per Vivian Caoba, o tan boix com si li comencés a treure els defectes. Manca distància, un ja no sap el que funciona o el que no, els arbres dels detalls no deixen veure el bosc del conjunt, començant pel mateix original, llegit i rellegit un sense fi de cops, primer sol i després amb l’actriu. Una mica del que es tracta és de contar l’estranya gènesi del projecte i de l’estranya elecció de Vivian perquè jo el dirigís.

Fa ja més d’un any Vivian em va enviar l’original d’'Una hora i cinc minuts amb en Pau' perquè li donés la meva opinió de si es podia representar. Li vaig contestar que la veia perfectament en el paper, que semblava escrita per a ella, que és el que després va assegurar l’autora. Mig rient em va dir: “La podries dirigir tu”, i ambdós vàrem riure, com si d’un acudit es tractés. Va passar el temps i fa dos mesos va sonar el mòbil amb la cridada fatídica. “He decidit posar en marxa el text de Maruja. Em podries donar una mà?”. Amb la meva incapacitat per dir que no, vaig fer el que hauria fet aquell personatge del 'DDT', creat per Manuel Vázquez l’any que jo vaig néixer. Exactament, 'Don Ángel Siseñor'. Es tractava de donar una mica de distància a l’actriu, però la cosa es va anar embolicant. Primer de tot crear la pell del personatge, perquè Vivian s’hi posés dins; després el decorat, ella volia un entorn molt realista, res de minimalismes, i Antonio Díaz es va posar mans a l’obra i va crear un espai fascinant, encisador, perfecte, que ha il·luminat Joan Borrás. Mentrestant, el text anava creixent. No era fàcil aprendre un monòleg que en realitat és un diàleg. Circumstància que no puc revelar, perquè seria un 'spoiler'. El següent pas era anar decidint si era una comèdia una mica folla dins l’estil de Caoba o si fèiem una altra cosa. Sense adonar-nos-en, ja tenia cara, ulls i personalitat. Res a veure amb el personatge que ha fet coneguda i fins i tot famosa l’actriu. O per ventura una petita semblança amb els 'Records particulars' que Vivian Caoba encara està representant. Però no exactament.

Ja estava ficat dins el projecte amb les quatre potes. 'No way out'. I aquí la gran sorpresa i la raó de ser d’aquest paper. Caoba seguia qualsevol de les meves petites indicacions amb disciplina espartana. Imperceptiblement, dia rere dia. Ella, la immensa Vivian Caoba, havia deixat de ser la diva per convertir-se en actriu, variant registres un cop i un altre. Ara una dona xerradora, ara enamorada, ara trista, ara nostàlgica, ara folla, ara cansada, acabada. I tot això tan sols amb la veu, amb la manera de dir-ho, amb subtilesa. Crec que ella tampoc no va ser gaire conscient de la metamorfosi fins que es va veure vestida, i la sensació és que li agradava. El repte s’havia convertit en realitat de manera natural. No tenc més que paraules d’agraïment, d’admiració, cap a l’actriu, per haver-me fet partícip d’aquesta petita gran experiència, que segurament no repetiré, d’haver vist el gran esforç per part de Caoba, que ja no sembla fer d’ella mateixa. No cal dir que el text quasi autobiogràfic de Maruja Alfaro n’ha estat el gran responsable. A ambdues gràcies i als espectadors els desitj que tan sols s’ho passin la meitat de bé del que jo ho he passat en aquest trànsit del paper a l’escenari.