L’interlocutor
No recordava des de quan les coses havien deixat de parlar-li. En deia “les coses” perquè així creia que abastava la bigarrada heterogeneïtat d’objectes amb els quals havia arribat a tenir una relació particular d’afecte: obres d’art, algunes recòndites antiguitats (en part records de viatges), ceràmiques, canelobres, fotografies dels pares i d’altres morts, la seva primera ploma estilogràfica (Parker 51), el balancí on sa mare el gronxava quan, de nin, era presa d’una rampellada d’aquell misteriós desassossec que ja no l’abandonaria mai.
Feia molta vida a casa, i més encara des que l’enteniment li va revelar la seva condició de fadrí tirant a vell, després obertament vell. No va saber mai si l’aïllament afavoria aquella relació tan íntima amb les coses o si les coses, pels records que li portaven, l’havien menat a la solitud com a estat ideal de la persona i fins com a camí de perfecció. No acabava mai d’admirar-se per la capacitat que tenien alguns objectes d’il·luminar escenaris a la memòria, seqüències de la seva vida, amb els colors tan vius, els sons, els moviments de les persones, la remor escanyada del vent aquell horabaixa tòrrid a Bou-Saada, tan llunyà a la cronologia, tan viu en l’ocell de fang pintat en mangra i ocres.
La casa era gran. La llum hi arribava fatigada després de vèncer els obstacles –persianes, vidrieres, cortines... El costum havia traçat alguns itineraris que ell triava segons el seu estat d’ànim: podien, per exemple, menar-lo davant el retrat a l’oli de la mare o esquivar-lo prudentment. Però la principal decisió de la jornada consistia a triar allò que volia veure abans d’adormir-se –una Tànit de terracota trobada al Puig des Molins, el rostre vençut, potser agonitzant, en una cera de Vicent Calbet...–, amb la trèmula esperança que la bellesa arribés a amarar la seva vida i els seus somnis.
De per què tot allò havia emmudit i tan sols projectava absències, no en coneixia les causes, però a poc a poc va prendre cos la possibilitat que les coses li haguessin parlat altre temps perquè tenien interlocutor, és a dir, ell mateix, que, en acostar-los una espira de la seva vida, provocava que emergís la vida que guardaven els objectes.
Si ara mancava aquella espira, potser és que era mort i no se n’havia adonat.
