Alguer Miquel: “La poesia és una arma carregada de present”

PalmaEl grup més esbojarrat de l’escena catalana presentarà anit a Porreres, acompanyant Gerard Quintana, Manel i Els Catarres, el perfecte binomi de festa i protesta. El seu cantant, Alguer Miquel, promet entonar els seus versos carregats de dobles sentits. Ja ho avança el nom del seu darrer disc: Som Riu.

Com així aquest títol?

El títol conté la idea de l’aigua, la força del riu per canviar les coses. A més, es presta a una doble lectura amb el verb somriure. Reflecteix una actitud de canvi, però positiva.

Emprant una bona dosi de crítica social, més que en el disc anterior.

L’anterior era més oníric i poètic. En aquest tenim temes com ‘Governant’ i ‘Com dues gotes d’aigua’, que denuncien que la gent que mana no ens representa.

Militeu en el famós vers de Blas de Otero “la poesía, esa arma cargada de futuro”?

Sí, era una mica l’eslògan del festival Clownia que vam muntar fa uns mesos, tot i que vam canviar-lo i ara diem que l’arma ha d’estar “carregada de present”. Creiem que un grup com el nostre, amb tanta repercussió, té la responsabilitat de dibuixar altres societats possibles, sobretot perquè tenim un públic molt jove.

Dibuixau societats més d’esquerres que nacionalistes, no és ver?

Sí. En primer lloc, creiem que s’han de tocar els temes que la societat desconeix, i el tema de la independència ja està cobert pels mitjans. Sota l’ombra de l’estelada passen coses molt greus que no han sortit a la llum i que tenen a veure amb la justícia social.

Parlàveu del festival que organitzàreu al maig, Clownia. Què significa exactament el concepte?

Ve de la paraula clown, i el logo de Txarango és un pallasso, perquè representa el nen que portem dins i la idea de mantenir les il·lusions vives. Volíem que el festival es convertís en una mena de ciutat sota el paraigua d’aquestes idees.

Les lletres de les cançons són un altre dels punts forts. En treballau molt la part poètica, però no deixen de ser planeres, molt del carrer.

No som uns grans especialistes, però ens agrada escriure i intentem que les cançons siguin completes, perquè hi ha el prejudici que la música molt festiva sovint oblida la qualitat de la lletra i no té per què.

Com us reben als llocs on no es parla català?

Ens reben de manera brutal i ens fa molta enveja, perquè a Europa hi ha molta més cultura musical. A Dinamarca i Berlín vam omplir una sala, i això que érem desconeguts. Hi ha més educació cultural, la gent té ganes de descobrir nous grups, cosa que la gent d’aquí no està acostumada a fer. Això, a banda que fem una fusió musical que té connotacions antiracistes, molt d’esquerres, i per l’estil del grup la gent ja sap què fa. El primer que fem és explicar d’on venim i per què cantem en català.

Aprofitau per fer normalització lingüística a l’estranger?

Ho sentim una mica així, perquè abans un grup amb vocació internacional, per alguna estranya raó, havia de cantar en anglès, i això està passant a la història. Segur que algú ha caigut en un concert nostre i ha marxat preguntant-se algunes coses de Catalunya.

Escriviu alguna cosa en francès, euskera i sobretot en castellà.

Ens mola barrejar llengües. En castellà també ens agrada escriure-hi, la literatura universal castellana ens encanta, i molta música de la que escoltem ve d’Amèrica Llatina.

Com és que teniu tantes ganes de trepitjar Amèrica Llatina?

Si nosaltres hi poguéssim anar a tocar seria com donar-los les gràcies, perquè en tenim moltes influències. El pianista i el percussionista van estudiar a Cuba, i ens agradaria ensenyar-los el que sabem fer, perquè moltes coses han sortit d’allà, han passat per un filtre a una altra part del món i tornarien transformades.

Tornant a Mallorca, teniu ganes de compartir concert amb Quintana, Manel i Els Catarres?

La veritat és que és un gran cartell i ens fa molta il·lusió tocar junts. De Gerard Quintana admirem que és incombustible: nosaltres vam créixer amb les seves cançons i ell encara es reinventa. Amb Els Catarres hem viscut recorreguts una mica paral·lels i en destaco l’amistat. I de Manel diria que van aparèixer en un moment en què la música en català estava una mica òrfena de líder, i van fer unes lletres que van despertar l’orgull d’escriure en català.

I de vosaltres, què en diríeu?

Som un grup que intenta viure. Som una colla d’amics que intenta passar per aquest món i omplir la vida, i aprenem sobre la marxa.