Paula Maria Amengual deixa la vara de Montuïri: "Com a batlessa has d'entendre que res no és personal"

MontuïriPaula Maria Amengual Nicolau (MÉS per Montuïri) deixarà de ser batlessa del seu poble dimarts que ve. Dijous cedirà la vara de comandament al seu soci de govern, Antoni Miralles Niell, del PSIB, a partir del pacte de govern de les dues formacions. Feim balanç en aquesta entrevista amb qui el mes de juny de 2023 es convertí en la primera batlessa de la història de Montuïri. 

Com afrontau el pas de la vara de comandament al vostre soci de govern?

— La veritat és que estic molt contenta. Sempre he estat optimista i molt positiva. Ho visc amb molta normalitat. És una cosa que teníem pactada i érem molt conscients que un dia arribaria i que hauríem de fer el canvi, i el dia ha arribat. I, per tant, no pos en dubte que hem de complir els acords als quals havíem arribat. De fet, ho visc amb la vista posada en el fet que és un canvi, però que suposa una continuïtat de la gestió que hem fet fins ara.

Però té algun significat personal aquesta passa que fareu dimarts?

— Sí, des d’un punt de vista simbòlic sí que té un significat, i ho visc amb emoció. Per exemple, l’altre dia, quan vaig preparar el document de renúncia que he registrat a l’Ajuntament, el vaig redactar amb total normalitat i tranquil·litat: pensant què hi posaria, si hi afegiria un agraïment, etc. Però en el moment de signar-lo em va caure a sobre tot el pes de la realitat. Va ser llavors quan vaig ser plenament conscient que allò significava tancar un cicle personal. Deixar de ser batlessa és una cosa molt important; vist així, és un canvi transcendent. I en aquell moment vaig sentir aquesta emoció de transcendència, aquesta sensació de dir: “Estic tancant una etapa que no és banal; això no passa cada dia”. Hi conviu una certa contradicció: d’una banda, la tranquil·litat d’un pas que forma part d’un pacte i que ja teníem assumit; i de l’altra, el fet de prendre consciència de la rellevància d’allò que ha estat i del que suposa aquest canvi.

En aquests dos anys i mig quins moments heu tingut més complicats de gestionar?

— Bé, si he de pensar en un moment especialment complex, em ve al cap el Sant Bartomeu marcat per l’amenaça d’emergència per la DANA. Fins al darrer minut estàvem pendents de si anul·làvem definitivament la festa o si l’adaptàvem. Per mi va ser molt difícil, perquè hi havia moltíssima gent pendent de la decisió: tot el poble a l’expectativa, la plaça plena, i tothom demanant: “Hi haurà o no hi haurà Cossiers i dimoni?”. La decisió va ser molt polèmica i després vàrem rebre moltes crítiques. Tot i així, ens vàrem assessorar tan bé com vam saber, i jo em vaig envoltar de la millor gent possible per prendre-la. Quan hi vaig donar el vistiplau, ho vaig fer amb tranquil·litat, però sabent perfectament que generaria controvèrsia. Al final, tot va acompanyar: no va passar res, va ser un èxit, i crec que va ser l’opció encertada. Però sí, ho vaig passar molt malament. Aquelles hores no les oblidaré mai: tenia el cap de Protecció Civil, el cap de la Policia Local, els representants de les festes, regidors, els responsables del pla d’emergència… fins i tot un meteoròleg que seguia el satèl·lit i l’evolució dels nivells per valorar si teníem marge o no. No ens podíem permetre cap risc. Amb totes les valoracions conjuntes, vàrem veure que disposàvem d’unes hores de marge i que podíem celebrar la festa, però en format reduït. I sense retallar cap mesura de prevenció: ambulàncies, punts de suport, tot igual. Simplement, la festa es va fer en la mínima expressió. I al final, va ser un encert.

I pel que fa a la gestió municipal?

— Hem hagut d’afrontar qüestions importants, com ara tot el tema de l’aigua. Hi he dedicat molta feina per garantir el subministrament a la població. Hem tingut reunions molt tenses i discussions molt complexes per intentar desencallar la situació. Encara no està del tot solucionat, però crec que està molt ben encaminat, sobretot gràcies al treball conjunt amb la Mancomunitat. I, de fet, és un dels àmbits del qual em sent especialment orgullosa per la feina que hem fet.

Hi ha hagut algun tema que no hàgiu pogut solucionar i que us hagi frustrat?

— El tema de l’aigua en si no m’ha duit frustració perquè està en vies de solució, però sí que m’ha fet sentir la frustració general que tenc davant moltes coses, sobretot la lentitud de l’Administració. També hi ha frustració quan et compares. Aquests dos anys i mig he tingut molt present que allà on anava representava Montuïri i defensava els interessos de la gent del poble. Això fa que se'n vagi la por de demanar, reclamar o exigir, perquè no ho fas per tu: ho fas pel municipi. En aquell moment deixes de ser tu per ser qui representa el poble. I, quan et compares, és quan tot pesa més. Tu ets allà representant Montuïri, però al teu costat hi ha qui representa municipis molt més grans, amb molts més recursos i possibilitats. I t’adones que, en moltes coses, no jugam d’igual a igual. Això sí que frustra. Posaré l’exemple de l’aigua: el Pla no té costa, no té hotels, no disposa dels recursos econòmics que tenen els grans municipis turístics. A nosaltres ens costa moltíssim garantir aigua als veïns, mentre que a molts municipis ni s’ho plantegen perquè tenen xarxes que els n'asseguren el subministrament. Estam parlant de recursos bàsics —aigua per beure o per dutxar-se—, no de capritxos. I quan has d’aplicar restriccions o dir que a segons quines hores no es podran dutxar, mentre a la costa cap turista no passa pena, les piscines són plenes i tot és abundant… això sí que frustra.

Què us ha sorprès que no us esperàveu d'ençà que vàreu prendre possessió del càrrec?

— No diria que m’hagin sorprès coses molt grans, però sí que hi ha situacions que no m’esperava. Una és una cosa que molta gent repeteix i que a mi també em va passar. Jo som una persona discreta; no m’agrada fer gaire renou quan vaig als llocs i, de vegades, em costa treure pit en segons quines situacions. Al principi del mandat, quan anava als actes o a les reunions, no tenia gaire interioritzat això d’entrar i presentar-me dient: “Bon dia, som la batlessa de Montuïri”. Jo pensava: “He vingut a aquesta reunió, m’asseuré, escoltaré, hi aportaré si toca i ja està”. Però més d’una vegada, quan entrava, em demanaven: “D’on vens?”, i jo contestava: “De Montuïri”. I la pregunta següent era: “I quan vindrà el batle?”. Llavors havia de dir: “No, perdonau, som jo: som la batlessa”. Donaven per fet que hi hauria un batle i que jo seria la secretària o algú de suport. Em va passar un parell de vegades. Quan ho explicava, veies que els sabia greu. Al final, per evitar aquestes situacions, vaig entendre que havia d’entrar als llocs i dir clarament qui era. I no ho dic amb cap victimització; al contrari, ho dic de bona fe. Ha estat tot un aprenentatge: saber estar allà on et toca i presentar-te com toca.

I de caire personal?

— Una altra cosa a la qual don molta importància és que som mare i, a més, separada. Gestionar els fills i combinar-ho amb la batlia és complicat. Això em va fer pensar i reflexionar sobre com volia dur-ho tot. A poc a poc vaig assumir que no podia fer-ho tot bé. És impossible. No podia ser bona batlessa, bona mare, bona filla, bona germana, bona parella… perquè simplement no arribes a tot. Som molt exigent amb mi mateixa i al principi em frustrava pensar: “No hi som tot el dia, a l’Ajuntament”. Fins que vaig entendre que no hi he de ser tot el dia. Per damunt de tot, tenc dos fills i són la meva prioritat, això ho tenc claríssim. Però no te n’adones fins que un dia penses: “Avui no hi aniré tan prest; arribareu vosaltres més tard; us fareu el sopar…?”. Amb el temps vaig arribar a la conclusió que havia de ser present en allò realment important i aprendre a combinar-ho. I també és cert que els nins són més grans, s’acostumen a certes coses, i jo mateixa m’he relaxat un poc. Ara sé que no sempre és imprescindible ser-hi.

I com es gestiona tot plegat?

— La veritat és que m’he sabut envoltar de gent molt bona, i els estic profundament agraïda. Tot el meu equip és extraordinari; no tenc paraules per descriure la seva implicació. A més, m’han fet molt fàcil poder delegar, i crec que ho he sabut fer. Quan deleg una tasca, hi confii completament. Cada setmana tenim reunions on posam en comú tot el que s’ha fet, i tothom està al corrent de tot. Però si algú assumeix un tema, aquell tema és seu: “Tu te n’encarregues”. I quan dic això, és que jo pràcticament no n’estic al detall —excepte en allò que necessitin de mi. Però com que sempre ho han fet, mai no han deixat res a mitges, i són persones superresponsables i molt implicades. Això també et lleugereix molt la feina.

I aquesta part? Què pensau d’aquest debat que el batle o la batlessa sempre han de ser pertot? Això passa molt, i per ventura encara més als pobles petits, perquè com que tots ens coneixem...

— Sí. Jo he hagut de canviar i ho he fet conscientment; no ha estat un error de càlcul ni deixadesa. Quan no he anat a algun lloc, és perquè no hi he pogut anar i he hagut de prioritzar, i en el 99% dels casos la família n’ha estat el motiu. Per això moltes vegades no he pogut assistir a certs actes. A poc a poc hem d’aprendre que els temps canvien: no és el mateix ser batle o batlessa ara que fa vint anys. Ni nosaltres som les mateixes persones ni les responsabilitats són iguals. Tampoc no puc comparar-me amb cap dona que hagués estat batlessa abans a Montuïri, perquè no n’hi havia hagut cap. Però parlant amb altres dones que sí que ho són, he vist que curiosament n’hi ha molt poques que siguin mares, o mares amb fills adolescents. Molt poques. Són batlesses en un moment de la vida en què la maternitat ja no hi influeix tant. No és habitual, i cadascú, quan s’hi troba, ho gestiona com pot.

Què pensau que es pot fer per millorar-ho?

— La visió de com prioritz i entenc aquesta feina ha canviat amb el temps, i crec que hi ha moltes coses a millorar. En pobles com Montuïri només hi ha una dedicació exclusiva, però n’hi podria haver dues o tres perfectament perquè hi ha feina per a tres persones. Els pobles petits no poden assumir aquest cost amb recursos propis i ens hem d’ajustar al que marca el Govern. Però una dedicació exclusiva no reflecteix la realitat del volum de feina, i crec que això s’hauria de revisar. També és imprescindible cuidar la salut mental i saber posar pauses. Jo he intentat trobar moments per a mi, com a Paula Maria Amengual Nicolau, més enllà de ser batlessa. Si no estàs bé tu, no estàs bé enlloc. El càrrec és molt exigent: gestiones infraestructures, carrers, aigua, residus… però sovint també fas de psicòloga. Hi ha persones que venen i t’expliquen problemes que van més enllà del que té a veure amb l’Ajuntament. De vegades algú ha plorat aquí perquè se li ha remogut alguna cosa. Hi empatitz i ho faig, però també m’afecta, i has d’entendre que no és personal, sinó fruit de la confiança que dona el càrrec. És positiu, però cal saber posar-hi distància.

Deu ser difícil això…

— La gent està acostumada a sentir que el batle o la batlessa han de ser pertot, però crec que no és així. Entenc d’on ve aquesta idea, però la clau és que la ciutadania sàpiga que té suport. La presència física hi ajuda, però no sempre és imprescindible; el que importa és que hi hagi algú de l’Ajuntament, i sempre hi és. Un batle ha de poder tenir vida personal, perquè som com qualsevol altre veí i tenim les nostres coses. I en general, no m’he trobat cap problema amb tot plegat. 

Un dels moments complicats, m’imagín, va ser —des del punt de vista personal i institucional— la mort de Pere Sampol. Com la vàreu viure i què va suposar?

— La vaig viure sobretot personalment. De fet, per mi hi va haver com dues fases en aquesta vivència. Per circumstàncies personals, sempre hem estat molt propers: les nostres famílies han estat molt unides. Jo sempre he dit: “La tia Joana i el conco Pere”; eren, d’alguna manera, la família que tries. Les nits de Nadal les hem fetes junts, i enguany tampoc no en serà una excepció. A més, jo ho vivia molt de prop perquè ma mare seguia molt l’evolució de la malaltia de Pere a través de la tia Joana. Les darreres setmanes varen ser especialment dures. El vàrem anar a veure el dia abans a l’hospital. Per tant, tota la vivència va ser personal.

No pensàveu més enllà?

— En aquell moment, no. Evidentment, després vaig pensar en la rellevància política de la mort de Pere, pel que havia estat i pel que havia significat. N’era conscient. Però la part de Pere que jo coneixia no era la política. Quan quedàvem, no en parlàvem mai. De petits no érem conscients del que representava; el vèiem a la televisió de tant en tant, però no ho assimilàvem. I ell tampoc no parlava mai del que feia o desfeia políticament. Després, és cert que es va activar tota la maquinària institucional, el reconeixement i l’impacte mediàtic. Era normal, perquè era una persona amb un recorregut molt important. Però jo continuava vivint-ho des del vessant personal.

I com a batlessa?

— Ho vaig fer perquè em tocava institucionalment i perquè sabia que ho havia de fer. La veritat és que em va costar molt. Alhora, estic molt orgullosa d’haver-hi pogut participar. Però va ser molt dur, perquè quan es tracta d’una persona que t’ha marcat tant, és molt difícil posar-hi distància Quan en parlava, semblava que fes un reconeixement polític —i era així—, però al cap d’un moment pensava: “Estic xerrant d’algú que consider com de la família.” I si hi pensava massa, m’arrossegaven les emocions. Va ser complicat. Vaig haver de trobar un equilibri. Ho vaig practicar molt, perquè estava convençuda que no podria dir dues paraules seguides. Al final em va costar, però ho vaig aconseguir.

A banda de la gestió de l’aigua que heu mencionat, aquests dos anys i mig, quins altres projectes o iniciatives destacaríeu?

— Jo crec que és important destacar-los tots, perquè no crec, ni crec que tampoc sigui la manera, tenir un gran projecte que sigui la bandera. En general, jo estic orgullosa de tots, per petit que sigui, de tots els que hem fet i tots els que s’estan fent i que acabaran els propers anys, perquè tots solucionen alguna cosa. Al final, tots tenen importància per un segment de la població. Per exemple algú donarà més importància a haver canviat la gespa, però jo, com a ciutadana, per posar-te un exemple, no la trepitjaré gairebé mai. Per mi no ha canviat res… Però entenc que la gent que l’empra sí que ho aprecia. De la mateixa manera que el parc del Dau és una millora per a famílies, per a infants, i el tema de l’avinguda és imprescindible canviar-ne l’enllumenat. És a dir, totes les coses que hem fet jo crec que són necessàries, i les vàrem prioritzar en el seu moment a l’hora de demanar finançament, perquè vàrem entendre que eren importants per al poble. 

Parlant de finançament, un dels problemes que heu tingut és la situació econòmica que arrossega l’Ajuntament…

— Sí, a veure, tenim un problema de finançament. Però bé, d’això no ens queixam perquè tenim assumit que és la realitat que tenim i hem de fer feina amb el que tenim. El que hem de fer és mirar si podem canviar certes coses per mirar d’alleugerir un poquet econòmicament l’Ajuntament, però de moment el que feim és sobretot disposar de les ajudes que rebem tant del Govern i sobretot a través del Pla d’obres i serveis del Consell de Mallorca i ajudes d’Europa. Això ens du a un altre tema que destapa una altra problemàtica dels ajuntaments petits i és la manca de personal per poder optar a totes les subvencions que surten. Optam a gairebé totes, però no arribam a totes i això passa a tots els ajuntaments als quals els manquen mans per tramitar subvencions. La tramitació és molt farragosa i de vegades els terminis són curts i alguna vegada hem de renunciar a certes subvencions perquè no donam a l’abast. Tornant al caire financer, vull dir que duim un control molt exhaustiu dels pressupostos. Tenim la regidora d’Hisenda i Pressuposts (Maria Portell Amengual), que els controla de valent, i també comptam amb els funcionaris. La veritat és que hem posat també molt d’ordre, perquè també hem tingut un canvi de secretari, que això també és molt important.

– La manca d’aquests alts funcionaris és un problema a molts municipis del Pla…

— Sí, aquí va passar que la persona que es va jubilar era, diguéssim, de la vella escola i ara hi ha entrat una persona molt jove que el que ens fa és actualitzar la manera de fer les coses, modernitzar-ho un poquet. I això també ens fa ser més exhaustius i ens ha anat molt bé per regular moltes situacions que no és que es fessin malament, però els procediments han canviat i tot s’ha d’adaptar. Pel que fa al personal, jo, en aquest sentit, també vull destacar que hem viscut un canvi de personal, el canvi generacional que hi ha hagut i que hi ha dins aquest Ajuntament és una de les coses que m’ha tocat viure. No sol passar, en una legislatura, tenir tantes jubilacions com les que he tingut jo, i només hi he estat dos anys i mig. Hem canviat de secretari, s’han jubilat dues funcionàries que duien tota la vida aquí, una persona del punt verd, canvis a la Policia Local, una altra de personal de neteja… I això ha obligat a centrar molts esforços per crear borsins, cercar maneres de trobar substitucions o treure places a concurs, perquè és l’única manera. Poca gent que som, si no podem garantir que les places estiguin ocupades amb gent fent feina, és un problema afegit.

Ara com quedau professionalment? Què fareu?

— Tenc una incompatibilitat. És una d’aquestes coses que crec que és una errada molt grossa del sistema, de com funciona l’Administració o el sistema electoral, no ho sé. Jo som personal laboral de l’Ajuntament. I no pots ser funcionari o personal laboral de l’Ajuntament del qual ets regidora. Has de deixar la feina o has de deixar l’acta de regidora si vols reincorporar-t'hi. No pots tornar a la teva feina i ja està: has de tenir una alternativa. Entenc que en certs casos pugui tenir sentit, si maneja informació delicada, però en molts d’altres no. La meva plaça és de tècnica arqueòloga, vinculada al Museu Arqueològic de Son Fornés. És a dir, estic en un edifici diferent i podria passar dos mesos sense trepitjar l’Ajuntament, però no m'hi podré reincorporar fins al dia que deixi de ser regidora.

Quines àrees dureu ara?

— Joventut, Patrimoni, Món Rural i Turisme. També duré la part de Comunicació, que fins ara duia Toni Miralles.

Com us canviarà la vida? Què podreu fer que fins ara no podíeu?

— D’entrada he de dir que jo he gaudit molt de la meva feina aquests dos anys i mig. M’ho he passat mol bé. Tot i els moments complicats —que n’hi ha hagut, i algun vespre m’ha costat dormir—, el balanç és molt positiu. He après molt, he conegut gent admirable i em sent molt satisfeta. Una cosa essencial quan ocupes un càrrec així és entendre des del minut zero que res no és personal: si no interioritzes això, et podria costar dormir, menjar o simplement viure. Has d’acceptar les crítiques —i sovint la gent opina de tot— sense deixar que tot t’afecti.

Però això deu costar, deu ser difícil.

— No gaire. Jo no som d’aquelles persones que els costi reconèixer quan s’ha equivocat. Hi ha hagut moments en què algú m’ha vingut a renyar —va venir un senyor un pic molt enfadat, cridant i fins i tot perdent les formes, i record que pensava: “I ara què li dic”. El vaig deixar xerrar i, quan va acabar, li vaig dir clar: “Si em xerrau bé, us escoltaré; si cridau, no sé ni què m’heu dit”. Aquella persona va calmar-se, em va demanar perdó i finalment li vaig explicar que allò no depenia de l’Ajuntament. Li vaig donar el número corresponent i se’n va anar amb un paperet. Si m’hagués pres tot això com una ofensa personal, aquell dia hauria esclatat. Per això, dic que has d’entendre que no és personal. I si no, un lloc com aquest et menja.

Se suposa que tindreu més temps…

— Sí —esper que la responsabilitat baixi una mica i que això em doni més marge. Tenc ganes de dedicar més temps als fills, a mi mateixa, a les amigues…, poder fer alguna escapada sense haver d’anar revisant l’agenda constantment. No esper grans canvis: si puc guanyar una mica més de temps per a la gent de prop, ja em sentiré feliç.

I mirant més enfora, us tornareu a presentar?

— Sí, ara mateix la meva intenció és tornar-me a presentar si el partit ho creu oportú; jo en tenc ganes. Sempre he entès que aquest càrrec hauria de ser temporal: no sé què pot passar en uns anys. Ara mateix m’hi sent motivada, amb ganes de continuar fent feina per al poble. Tot i això, crec que també és important que, més tard o d’hora, entrin persones noves.

Hi ha relleu dins la vostra agrupació?

— De moment, no. Això passa sovint: costa trobar relleus. Fins ara ningú no ha mostrat ganes de posar-se al capdavant. M’agradaria molt que algú amb empenta tingués aquest impuls —jo li faria costat sense problema—, però ara mateix no hi ha ningú. Com que jo encara estic “enfeinada”, aprenent i amb ganes de treballar per al poble, la meva idea és continuar mentre faci falta.

I com ha estat, en el fons, tota aquesta experiència?

— Ho he viscut d’una manera molt intensa, i quan vaig signar la renúncia, vaig sentir com si tot m’hagués caigut damunt. Professionalment, tenc el costum de posar les coses en context: valorar el que ha representat més enllà de la persona, pensant en la col·lectivitat i el moment històric. Quan vaig reflexionar “he estat la primera batlessa…”, vaig ser conscient de la magnitud —i això m’ha marcat. He viscut aquesta etapa amb passió, la valor profundament i em sent orgullosa del que hem fet.