Política 20/10/2021

Rosa Lluch: "Per fi el món abertzale ja no mira cap a una altra banda"

3 min
Rosa Lluch

MadridRosa Lluch és filla de l’exministre socialista assassinat per ETA Ernest Lluch, i va ser una de les primeres víctimes que va parlar amb representants de l’esquerra abertzale després que l’organització terrorista abandonés les armes.

Què suposen les paraules d’Otegi de dilluns?

— L’esquerra abertzale està canviant i treballa cap a un ecosistema, com diuen ells, diferent. El que van fer dilluns va ser un pas endavant molt important. El gest suposa que, deu anys després que ETA deixés les armes, reconeguin que no s’haurien hagut d’agafar mai, que la violència no hauria hagut d’existir mai i que van produir un dolor i un patiment que no s’hauria hagut de produir.

Hi ha víctimes del terrorisme que no ho veuen suficient. Ho és?

— Les víctimes del terrorisme som i érem persones diferents abans que ens afectés el terrorisme i, per tant, seguim pensant diferent. Per a algunes víctimes amb això no n’hi ha prou i no n’hi haurà prou. Per a mi potser tampoc, però tinc tendència a ser optimista. És suficient? No, mai serà suficient, perquè ningú ens rescabalarà del mal que vam patir, però en general ho veig com una notícia positiva i un pas endavant.

Com valora la reacció de la dreta?

— Em sorprèn poc. Alguns dirigents de la dreta estan generant molt de malestar entre alguns col·lectius de víctimes. El que no pot fer la dreta ara és incrementar el dolor que ja hem patit, sinó deixar-nos en pau. Deixar de parlar en nom nostre.

Com veu la situació deu anys després que ETA deixés les armes?

— S’ha avançat molt: fa deu anys que no hi ha víctimes provocades per ETA. No puc entendre que hi hagi gent que digui que això no és un avenç. Que dilluns l’esquerra abertzale reconegués que tots els grups de l’espai estan per vies democràtiques i pacífiques és un gest molt important.

Per què decideix reunir-se amb Pernando Barrena després de la declaració d’Aiete?

— Perquè m’ho van demanar, tot i que la decisió em va costar de prendre. No m’ho havia plantejat, ni ho havia necessitat ni havia considerat que fos important per a mi. Però sí que vaig pensar que en un moment en el qual s’estava intentant treballar perquè ETA deixés les armes de manera definitiva, com qualsevol demòcrata havia de fer el màxim que pogués per aconseguir-ho.

Com va ser la primera trobada?

— Molt complicada des del punt de vista personal. Et trobes amb algú de qui no tens a priori cap gran opinió ni cap gran simpatia, que a més saps que et remourà algun dels sentiments que tens a dins. Però són d’aquelles situacions que quan comences a parlar veus que hi ha alguns punts en comú i voluntat d’entendre’s, i t’hi enganxes.

Què li va dir?

— “Ells mataven, però vosaltres callàveu”. I es va fer com un silenci, perquè, esclar, què pots dir? Aquesta és la diferència del comunicat de dilluns: ja no calleu, han passat molts anys, però ja no calleu. 

També es va reunir amb Otegi.

— Va ser després que sortís de la presó. Va ser una conversa al principi violenta i una mica complicada, però partia de la base que si ells em demanaven la meva opinió, jo els la donaria tranquil·lament. Vaig dir-li que havien dissimulat, que havien mirat cap a una altra banda, que hi havien participat. I que algun dia havien de reconèixer aquest paper. Sempre hi vaig trobar receptivitat. Per fi el món abertzale ja no mira cap a una altra banda.

¿Sense aquestes trobades l’esquerra abertzale hauria fet aquests passos?

— Des del món abertzale fa temps que s’han fet moviments a diversos nivells. Entre tothom s’està aconseguint que no considerin la violència com una eina per assolir cap objectiu polític.

stats