Política 24/07/2021

Miquel Mir i Mireia Mollà debaten sobre el dia a dia de les seves conselleries

9 min
Mireia Mollà i Miquel Mir

PalmaMiquel Mir (Campanet, 1985) i Mireia Mollà (Elx, 1982) comparteixen competències i curolles en matèria mediambiental. Aquesta setmana, aprofitant la trobada que han fet a Mallorca, reflexionen a l’ARA Balears sobre el dia a dia de les seves conselleries. 

Què feis plegats? 

Miquel Mir: Anar reafirmant la feina iniciada per les dues conselleries des de principi de legislatura. Hem demostrat bastanta alineació en les conferències sectorials davant del Ministeri i les altres comunitats. Entenem que som dos territoris germans on conflueixen molts d’interessos. El País Valencià és la comunitat amb la qual estam col·laborant més fluidament. 

Mireia Mollà: No s’entendrà la pròxima dècada sense que fem fulls de ruta paral·lels i que conflueixin. No podem explicar els projectes que volem encetar sense veure on som i quines són les causes de les nostres preocupacions. Ens condiciona molt ser dos territoris de la Mediterrània i hem d’aprofitar-nos de l’oportunitat que som dos governs que tenen moltes similituds i, per tant, és com si de normal col·laborar ens vingués a l’ADN.

Aquest ADN és per la Mediterrània? Voleu que el Ministeri s’hi impliqui fent arribar fons europeus per la biodiversitat. Si les altres comunitats marines no us fan costat, tindrà sentit?

Mollà: Hi ha projectes que han de tenir una visió molt àmplia, com la Mediterrània, però també ens hem d’implicar en les coses xicotetes. Cadascun hem d’assumir el nostre petit espai de responsabilitat. Volem posar-ho conjuntament per aconseguir la complicitat del Ministeri i d’altres territoris de la Mediterrània per fer aquest front més ampli. Portem un recorregut que ha tingut casos d’èxit. Podem ser un motor. 

Mir: Tenim dos exemples clars de col·laboració: la conservació marina, amb el tema de les tortugues –que a les Balears no havíem tingut fins fa dos anys– i el suport a la consellera a l’inici del seu decret de posidònia. Estam encreuant experiències i no ens fa por reivindicar-nos en aquest sentit en les conferències sectorials. L’Estat s’ha d’implicar en la conservació de la Mediterrània, entre d’altres coses perquè és competència seva. Les comunitats costaneres estam assumint, per estima al nostre medi natural i litoral, responsabilitats de gestió marina que no ens pertoquen en normativa. Ara bé, els recursos que arriben en temes de biodiversitat marina serien més aviat nuls. Cal la implicació directa de l’Estat i que territorialitzi els fons europeus per a l’espai marí. 

Quina esperança teniu que us escolti el Ministeri, perquè en té les competències i, pel que diuen, sempre siulen? 

Mollà: És l’assignatura pendent i hauria de tenir un propòsit d’esmena. Hi ha una tendència a territorialitzar els fons i que els indicadors siguin terrestres. Però el medi marí és un dels elements més importants que hem de cuidar en aquest trajecte de transició ecològica que afecta el canvi climàtic. Entre la responsabilitat i l’obligació, ètica, moral, competencial, i l’oblit que hi ha hagut en el temps, m’ha fet l’efecte que el Ministeri sap que té una assignatura pendent. És el moment just per fer-ho. A escala europea hi ha una reflexió profunda sobre la Mediterrània que implica posar accions concretes sobre la taula. Hem d’anar al Ministeri a reivindicar-ho, però ho hem de fer posant els ulls a Europa.

Com podeu fer que Europa us escolti quan és Espanya que us ha de fer d’altaveu?

Mir: Persistint. És un tema que hem plantejat a les sectorials i que hem traslladat a la ministra. Li hem dit: “Us estau equivocant en no territorialitzar els temes de la mar, perquè no teniu ni el coneixement ni la proximitat ni els recursos per aprofitar bé aquests fons”. Qui vehicularà els fons europeus és l’Estat, i ha de ser el nostre primer interlocutor. Més enllà dels recursos econòmics que necessita aquest projecte, també és interessant l’enfocament: la conservació de la mar que uneix dues comunitats. Hi ha una mesura de compensació en el repartiment dels fons per a les comunitats estrictament continentals. Crec que la ministra és conscient que té un deute amb la part marina. 

Amb la qüestió de residus, també? Sembla que aquests projectes finançats amb fons europeus van lents.

Mollà: Reivindicam que s’augmenti el paquet d’economia circular. Si ho centram en gestió de residus, han llançat una primera remesa en què han tingut en compte un indicador que és molt interessant, que és el potencial de generació de residus en comunitats turístiques. Ara bé, el paquet actual és molt escàs i en economia circular hi ha dates concretes fixades. Les directives europees són ultraexigents i ja hem invertit molt temps sense haver fet una bona planificació. En governs anteriors, la gestió de recursos no ha estat només caòtica, sinó corrupta. Hem consumit un temps preciós i ara en tenim molt poc per fer les coses bé. L’economia circular és un horitzó important que la dècada vinent obrirà oportunitats econòmiques, socials i mediambientals increïbles. 

Mir: El tema dels recursos és un dels casos més clars del centralisme de l’Estat. L’Estat destina un paquet inicial de 200 milions d’euros a l’economia circular i dins la magnitud de la que parlam és irrisori. I, en el cas d’Espanya, la gestió de residus es fa des de governs autonòmics per avall. Amb aquest escenari, que l’Estat només reservi una quantia molt irrisòria en aquest sentit és un dels majors exemples de centralisme que tenim.

Aquí s’hi afegeix el problema de l’estructura de TIRME, no?

Mir: Efectivament, tenim experiències d’una desídia per part de les administracions en determinats moments que han hipotecat la gestió de residus durant més de 40 anys a través de concessions que ara mateix són molt males de revocar. Quasi ens du al precipici de sancions europees que no hauríem pogut assumir. Mantenc, però, que en el cas de residus és un exemple de centralisme de l’Estat. És igual qui governi, que la mentalitat de Madrid és aquesta: és centralitzar molt els recursos pel que fa a competències que no tenen ni ells. Donau-los a les comunitats, consells o ajuntaments, que són els que realment fan la feina. No té gens de sentit!

Ara que tocau el punt polític, el govern central està format pel PSOE i Podem. Hi manca una formació com la que vosaltres representau per estar còmodes?

Mir: Si fos replicar el model de les Balears, diria que sí. El que passa és que dins el pes ponderat que té un partit com MÉS s’han determinat polítiques. Aquí tenim l’impost de turisme sostenible, que neix en una conselleria de MÉS, i el límit de places, que ha estat molt criticat per determinats sectors ecologistes, que respect. Hi ha una llei de residus, de canvi climàtic, que tot i estar en una conselleria del PSOE, tothom sap que hi havia un director general en aquell moment que va encaminar la llei. Tenim un decret de posidònia pel qual vaig patir moltíssim per les pressions que va generar. Tenim un decret 9/2020 que no va ser fàcil de tramitar i que va generar unes tensions importants. Està clar que determines, però si tinguessis més pes segurament podries ser més àgil en determinades iniciatives. Jo crec que està clar que Madrid no té aquesta peça.

Mollà: Hi ha un problema de fons, que és el finançament. Està en mans de Podem i del PSOE que es pugui resoldre, no sé què esperen. Els fons de recuperació –no ho perdem de vista– són conjunturals, no es mantindran en el temps. Però en les coses estructurals tenim problemes amb el PSOE i Podem perquè no s’estan abordant, i el que no podem és fer-nos trampes. Fins i tot si aconseguíssim que el govern fos susceptible a tenir en compte les nostres reivindicacions encara tindríem un problema de fons, i és que el PSOE i Podem són estructures que tendeixen al centralisme quan estan en el govern i ho estan demostrant. I no afronten amb valentia el repte territorial; pareix que a escala catalana sí que s’hi han atrevit, però una cosa que també ens implica a la resta de territoris és el finançament autonòmic, i això implica arribar a acords i escenificar com queda el repartiment territorial. Aquí no s’és valent.

No és per ficar el dit a l’ull, però hi va haver una cimera entre els dos governs en la qual no vàreu participar. Va ser per una qüestió de temàtica o partit?

Mir: Va ser una cimera que es va organitzar molt des del Consolat. No és que sigui una crítica, però va tenir aquest caire. La cimera va estar molt bé, no hi ha res a dir, però nosaltres hem actuat amb més pragmatisme. Les dues conselleries vàrem col·laborar en començar la legislatura. El fet que no hi participàssim activament en el meu cas no t’ho puc respondre jo, però sí que et puc dir que no em vaig sentir en cap cas menystingut, perquè tenc clar el projecte comú que tenim a les dues conselleries i, per tant, amb els dos governs, perquè ens en sentim part. D’alguna manera, tampoc em vaig sentir desitjós de participar en aquesta cimera, l’objectiu de la qual encara no sé bé quin era. Hi va haver missatges nítids i alguns els podria compartir parcialment. Però també mostram que les dues conselleries tenen un full de ruta conjunt que s’inicia molt abans de la macrocimera. Allò important és fer feina des del pragmatisme amb objectius concrets i comuns.

Mollà: Jo crec que es pretenia llançar un missatge polític: que hi ha una col·laboració i simpatia entre els dos governs; segurament era més una posada en escena per visualitzar-ho. Pel que fa a polítiques mediambientals, vàrem deixar clar que nosaltres ja portàvem una agenda treballada anteriorment i que estava detallant-se interpel·lant el Ministeri i Europa. Crec que no es varen atrevir a donar-nos un espai de rellevància i tampoc sé si hauria estat l’adequat, perquè haguessin invisibilitzat això que és important. Volem que el nostre treball sigui pragmàtic perquè sigui exitós i crec que ha estat bé fer-ho de manera paral·lela. També és vera que hi ha coses a les quals han posat una etiqueta eco i això pot estar bé, però no són les nostres obligacions ni les nostres competències. 

Parlant de competències, la Conselleria valenciana abasta les tres conselleries illenques. Quin model és millor?

Mir: Aquí històricament s’ha intentat desconnectar Medi Ambient d’Agricultura. A les Balears, l’agricultura ha estat molt condicionada per sectors externs a l’administració. L’experiència a les Balears, sobretot en governs de dretes, ha estat nefasta. Ara, des d’un punt de vista filosòfic, podrien estar juntes. 

Us agradaria tenir Transició Ecològica? 

Mir: És un concepte ampli que ara s’utilitza per incorporar la transició energètica a l’administració típica de medi ambient. Transició Ecològica és un concepte molt més ampli. A les Balears el que ara tenim és una Conselleria de Medi Ambient que du polítiques generals de conservació, protecció, incendis i espècies, que també és transició ecològica. Ampliar un espai natural o de protecció del territori ho és. La política energètica està separada. Al cap i a la fi, tot això és el resultat d’una negociació d’un pacte de govern. Jo estic bé així.

El conseller us fa enveja?

Mollà: De vegades, sí. S’han de gestionar certes contradiccions o certs xocs d’interessos, i en aquest paper no t’agrada ser-hi. Sobretot si no aconsegueixes tenir èxit, però jo sí que hi trobe molta relació. Per exemple, l’Albufera nostra és el cas. Té pescadors, arrossers, té l’entorn natural per excel·lència, 11 municipis... imagina gestionar això entre diferents conselleries! La nostra les té totes en la mateixa. Agafe els directors generals i els faig seure a tots. Per mi sí que hi ha relació amb tots els xocs d’interessos i debats, perquè la part ‘agro’ se sent agredida per l’‘eco’ i al revés. 

El decret de posidònia illenc ha estat un exemple per a Mollà. L’Albufera valenciana és un mirall per a vós? 

Mir: Les albuferes són una realitat que compartim, malgrat que les dimensions són diferents. Les problemàtiques són comunes. Una de les coses que volem fer conjuntament és observar-les com a zones tampó quant als efectes del canvi climàtic; no només per la part costanera, sinó perquè són bioindicadors en la presència o absència de determinades espècies. Pots valorar i ponderar l’impacte del canvi climàtic i la salinització de l’espai. Són dos laboratoris molt importants; també col·laboram intercanviant espècies. Són les dues albuferes més importants i més ben conservades de la Mediterrània occidental. 

Mollà: L’albufera és tan meravellosa com complexa de gestionar. Hi ha qüestions molt crítiques, com la intrusió salina. Nosaltres tenim l’albufera amenaçada amb el projecte d’ampliació del port de València i estem alertant que s’emportarà l’Albufera per davant perquè no suportarà la intrusió salina, la qual provocarà la deformació de les platges del litoral. Les albuferes necessiten sobretot aigua dolça. Nosaltres reclamam a l’Estat que han de tenir unes garanties hídriques que només es fan en plantejaments urbanístics. 

Com es pot explicar el 2021 una reforma que afecta l’Albufera?

Mollà: No ho sé. La nova ministra de Foment té un gran inici de la seva tasca. Encara no ho ha explicat ningú perquè no sabem si el promotor del projecte és Autoritat Portuària, el Ministeri de Foment, si té el suport del Ministeri de Transició Ecològica, si és una política del govern d’Espanya en conjunt. Ningú es fa càrrec del projecte, però està damunt de la taula. Si s’és tan valent per tenir-lo damunt la taula, que algú se’n faci càrrec. Estic discutint amb Autoritat Portuària, que és un representant d’un govern, però encara no he trobat ningú del govern d’Espanya que es faci càrrec del projecte ni d’aquest model de ports que volen imposar.u 

stats