PERFIL

El final negre del regnat de Lesmes al Poder Judicial

El president del Suprem acumula cinc anys de polèmiques
MARIONA FERRER I FORNELLS

Carlos Lesmes (Madrid, 1958) somiava poder acabar el seu mandat al capdavant del Poder Judicial veient l’inici del judici al Procés al Suprem després d’un any remant per protegir tots els passos del magistrat Pablo Llarena. Però els anys de polèmiques acumulades han acabat explotant en l’epíleg del seu regnat al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que expira el 4 de desembre. El 2013 hi arribava sota el paraigua del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, i amb una reforma exprés que li atorgava plens poders dins del màxim òrgan dels jutges. “Als jutges se’ls controla amb un bastó i una pastanaga”, assenyalava en una entrevista a El Mundo poques setmanes després d’arribar al càrrec. Segons els crítics, durant cinc anys ha optat per una direcció “presidencialista” i “personalista”, en què no acceptava cap mena de crítica.

No en va, el 2015 va col·locar al capdavant de la sala del Suprem, que ha fet marxa enrere sobre l’impost de les hipoteques, el seu íntim amic Luis María Díez-Picazo en contra del criteri de la majoria d’associacions judicials. L’acusaven de voler “immiscir-se en les decisions dels tribunals a través de la política de nomenaments”. Al cap i a la fi, Díez-Picazo tenia la clau en la sala que examina els recursos contra els decrets del govern espanyol. Però a Lesmes el tret li ha acabat sortint per la culata. Els interessos de Díez-Picazo, sumats a una pèssima gestió, han situat el Suprem en un dels seus pitjors moments de descrèdit al conjunt de l’Estat.

Contra el Procés

Lesmes va inaugurar aquest any judicial amb un discurs obertament polític. Va acusar el president de la Generalitat, Quim Torra, d’abraçar la “postveritat” i va censurar sense embuts la posició dels diferents estats europeus sobre les euroordres. Pels passadissos del Suprem assegurava que el seu objectiu era fer seure els presos polítics al banc dels acusats en el que ha dissenyat com un judici exprés amb sentències exemplars. L’arribada de Pedro Sánchez va ser una galleda d’aigua freda per als seus interessos i els últims mesos Lesmes s’ha convertit en la veu del PP allà on Mariano Rajoy ja no podia arribar, com en la defensa de Llarena a Bèlgica.

Fill d’una família d’origen extremeny molt religiosa, va ser fiscal del Tribunal Constitucional entre el 1992 i el 1993 i no va aconseguir la plaça de magistrat al Suprem fins al 2010, després d’anys vinculat d’una manera o altra a governs del PP. Durant els mandats de José María Aznar va ser director general d’Objecció de Consciència i de Relacions amb l’Administració de Justícia després, i va participar en almenys 16 cursos organitzats per la FAES entre el 2003 i el 2010. El salt al Suprem el va fer després de cinc anys com a president de la sala contenciosa administrativa de l’Audiència Nacional.

Ara s’acomiada per la porta del darrere, amb el PP i el PSOE negociant a contrarellotge qui ha de presidir el Suprem i el CGPJ. El que tenen clar els dos partits és que ningú més pot acumular el poder que ha acumulat el regnat de Lesmes.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF