El delicte de sedició guanya a la rebel·lió a tres setmanes de la sentència

La falta de conducta típica de rebel·lió (aixecament violent) inclina la sentència cap a la sedició

Tots els fragments d'informació solvent indiquen que el tribunal del Procés optarà per dictar una sentència de sedició després de considerar que en el judici oral no s'ha pogut acreditar l'aixecament violent i públic que descriu el tipus de rebel·lió de l'article 472 tal com està redactat des de la reforma de 1995.

A la portada del meu llibre 'La novel·la de la rebel·lió', el títol del qual vaig posar una setmana després del final del judici oral –el 12 de juny del 2019–, hi ha diverses pistes que la dissenyadora Mari Fouz va incloure com si es tractés d'una obra de misteri. La primera és al títol. El ponent imaginari de la sentència es toca la perilla amb la mà dreta, que sosté un llapis. El rostre apareix tapat per un núvol de fum que s'eleva, del qual destaca el títol amb la paraula 'rebel·lió'. La resta de la portada està delimitada per vuit línies amb paraules jurídiques manuscrites en color gris: temptativa inacabada, conspiració, eximent incompleta... I hi ha tres paraules en negreta: sedició.

Aquestes pistes no van ser intercalades com un esquer de publicitat. No. Reflecteixen el contingut del llibre, és a dir, les cròniques del judici al Procés a la sala de plens del Tribunal Suprem, en què entre el 12 de febrer i el 12 de juny del 2019 advertia com el delicte de sedició va guanyant terreny al de rebel·lió. És a dir: com l'advocada de l'Estat Rosa María Seoane sembla dominar la partida que lliura amb els fiscals Fidel Cadena, Consuelo Madrigal, Javier Zaragoza i Jaime Moreno, responsables de la instrucció del cas que ha portat el magistrat Pablo Llarena.

Ja el 20 de febrer la meva informació avançava la notícia que documents confidencials aportats per la Moncloa al judici el 13 de febrer, pendents de posar en coneixement de les parts, provaven que Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría no havien considerat mai, en el consell de ministres, proposar al Congrés de Diputats l'aplicació de la llei d'estat de setge ni imposar la llei de seguretat nacional, ja que el Consell de Seguretat Nacional mai va arribar a estudiar l'existència d'una rebel·lió a Catalunya. Iván Redondo, director de gabinet de Pedro Sánchez, aportava amb la seva signatura set documents en què certificava la informació.

El 26 de febrer les preguntes sobre la violència van ser marginals en l'interrogatori del fiscal Jaime Moreno a Jordi Cuixart i Carme Forcadell. "Els magistrats, que veuen com en aquesta fase del judici –declaració dels acusats– la violència no hi ha sigut ni se l'ha esperat, ja que cada vegada ocupa menys temps en l'interrogatori de la Fiscalia, adverteixen que s'obre camí cap a la sedició", apuntava.

Per aquesta raó vaig titular: "Adeu, rebel·lió; hola, sedició". Les declaracions de Rajoy i de Sáenz de Santamaría el 27 de febrer van allunyar més la rebel·lió en explicar que no van valorar mai proposar l'estat de setge al Congrés.

El 28 de març, en una crònica titulada "Rebel·lió o sedició? María José Segarra (fiscal general de l'Estat) versus Consuelo Castro (advocada general de l'Estat)", apuntava: "Sembla que Consuelo Castro va guanyant clarament el partit a María José Segarra, encara que no sigui del tot just atribuir a la fiscal general de l'Estat l'aposta pel delicte de rebel·lió al cent per cent".

¿Tot això on ens porta? Que els magistrats, que dictaran una sentència per unanimitat, semblen inclinar-se per la sedició tenint en compte que els fets jutjats no acreditarien les proves de la violència idònia del tipus penal de l'article 472 del delicte de rebel·lió del Codi Penal.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF