ENTREVISTA

Pere Joan Pons Sampietro: “Es tractará un nou model de finançament, però això ja és un segon estadi”

Diputat del PSOE al Congrés de Madrid

Pere Joan Pons Sampietro (Palma, 1970) és diputat del PSOE al Congrés de Madrid. Sanchista fidel, va ser un dels quinze diputats socialistes que es negaren a abstenir-se i que varen votar no a la investidura de Mariano Rajoy. Quan encara no fa ni cent dies de la moció de censura que va convertir Pedro Sánchez en president, l’entrevistam perquè faci un balanç del que ha succeït i una prospecció del que pot passar.

De quina manera notaran les Illes Balears que al govern de Madrid ja no hi ha Mariano Rajoy i que qui governa ara és Pedro Sánchez?

Respondre aquesta pregunta no és qüestió de paraules, sinó de realitats ja comprovables. S’ha anunciat l’ampliació del Parc Nacional de Cabrera. La ministra d’Indústria, Comerç i Turisme ha vingut i ha parlat de recuperar les inversions en zones madures. També s’ha posat ja en marxa l’aplicació del 75% de descompte per als residents, que sense un govern d’esquerres no hauria tingut una implementació tan ràpida. A això s’ha d’afegir que hi ha un altre tipus de relació i de to entre els dos governs. Basta veure què ha fet la nova Delegació del govern respecte dels recursos interposats per l’anterior delegada contra les ajudes al català dels ajuntaments de Pollença i Capdepera.

I el tema del finançament?

Els temes que des de les Balears s’han prioritzat durant tota la legislatura seran els que més prioritàriament es tractaran en les noves relacions entre els dos governs, començant per un nou règim especial per a les Illes Balears -una petició no tan sols del Govern sinó també del Cercle d’Economia i la societat civil- i acabant per un nou model de finançament, però això ja és un segon estadi. Altres temes de l’agenda són les relacions d’interinsularitat, la transició ecològica, la lluita contra la precarietat laboral...

Quin marge de maniobra té Pedro Sánchez, amb un govern tan fràgil i precari, per oferir un millor finançament a les Illes Balears i, també, per emprendre iniciatives polítiques d’abast?

De marge de maniobra per fer coses, n’hi ha. No m’agrada parlar de govern precari. El que passa és que avui la política és supersònica. En tres mesos, a Espanya han canviat moltes coses. El nou govern, com tots els nous governs, necessita fer un aprenentatge de la situació i això requereix temps. Ara bé: aquest govern ha tingut influència a Europa. Ha posat el tema de la immigració a l’agenda. I ha aconseguit una flexibilització de les condicions sobre el dèficit que imposa Brussel·les. També hi ha hagut un canvi en la relació amb Catalunya. I una millora en les pensions de viudetat. Hi ha marge de maniobra, per tant. És un govern que fa passes cap a la consolidació de la nova majoria que hi ha al Congrés.

Una majoria incerta, com es va veure quan Podem, ERC i el PDeCAT tombaren el sostre de despesa proposat pel govern.

Tot va molt ràpid, ara, i el nou govern necessita temps per consolidar-se i per consolidar les seves propostes. A més, ara hem vist com la dreta espanyola cada vegada adopta un paper més proper als models de Trump i Salvini -aquesta és la postura de Casado en temes com l’avortament, la immigració, Catalunya... Davant d’això, l’esquerra ha de consolidar unes polítiques que s’oposin a aquest nou conservadorisme.

Quina serà la recepta per solucionar el tema de Catalunya? Provau de respondre’m sense usar la paraula diàleg, que ja s’ha convertit més en una crossa retòrica que en una eina política de veritat.

Ja s’ha començat per un desgel, parafrasejant Enric Juliana, i aviat es podran abordar temes de finançament, inversió social, infraestructures... La meva opinió és que l’entesa en aquests assumptes ha de ser la base per a una negociació, per a una conversa, que permeti abordar el conflicte trobant-hi solucions polítiques. És clar que el fet que la gent es torni a veure i torni a parlar no té per què ser notícia, però és que feia molt de temps que el govern espanyol i el català no es reunien i parlaven. Jo crec que han estat seixanta dies molt positius per a Catalunya i la resta d’Espanya. Ha retornat un cert seny, cosa que no vol dir que s’hagi solucionat res. Però és que amb seixanta dies no resoldràs un conflicte que ve de 2005, per no dir d’abans.

Som conscient de l’anomalia de la pregunta que ara us faré, impensable als EUA, a Bèlgica o a Alemanya, però, quina creis que hauria de ser l’actitud del govern espanyol davant el judici als presos polítics catalans que començarà el setembre, un judici en què se’ls acusa d’un delicte -el de rebel·lió- que està provat que no existeix, tal com fins i tot Pedro Sánchez ha reconegut.

Jo aquí només us puc contestar des del punt de vista jurídic. Al govern espanyol no li correspon cap rol en els judicis que han de venir. Al govern el que li correspon és trobar punts de sortida polítics al conflicte. Al PSIB sempre hem dit que mai no hi ha hagut situacions judicials que hagin millorat la relació entre Espanya i Catalunya. Mai. La manca d’acció política del govern de Rajoy ha conduït a donar tot el protagonisme a la via jurídica en detriment de la via política i al PSIB sempre hem defensat que així no es resoldrà el conflicte.

Una de les propostes estrella del nou govern de Sánchez és la de desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caídos. Es farà? Quan? De quina manera?

És un procés que no serà immediat, no és una qüestió que es pugui resoldre en quinze dies. Però hi ha una voluntat que se’n faci l’exhumació, que sens dubte contribuiria a retornar la dignitat a les víctimes i a reparar-les, en la línia del que ha estat fent el govern balear en polítiques de memòria. No hi ha dubte que exhumar Franco i treure’l del Valle de los Caídos seria tocar el nucli dur del tema de la memòria. Seria un símbol molt potent. Ara bé: administrativament, procedimentalment, és un tema molt complex.

Com valorau el triomf de Pablo Casado a les primàries del PP?

A les primàries del PP hi ha hagut un moviment insurreccional conservador que s’ha imposat. Els militants podien triar un projecte, el de Soraya Sáenz de Santamaría, més centrat, més de gestió i més de capitalització d’una certa recuperació davant la crisi, però a la fi han optat per una opció molt més ideològica, que encaixa en la deriva global de la dreta que veim a Washington, a Roma, a Àustria, a Hongria... Es diu que Casado entronca amb Aznar, i és cert, però sobretot entronca amb els representants d’aquesta insurgència conservadora que s’ha produït a Europa i als EUA. És una política de declaracions de xoc, de fets de xoc, que, a més, sovint va contra l’ establishment. Quan el tribunal alemany no va acceptar el delicte de rebel·lió per a Puigdemont, Casado va avisar que es podria suprimir l’espai Schengen. Són unes paraules que s’assemblen a les de Trump quan diu davant Theresa May que s’ha de trencar la Unió Europea o quan Salvini diu que s’han de tancar els ports europeus.

Tenint en compte que el PSOE només té 84 diputats i que el joc d’equilibris amb els partits que donaren suport a la moció de censura no serà fàcil, quin és l’objectiu del govern de Sánchez: demostrar la seva vàlua com a partit de poder i acumular capital de prestigi de cara a unes properes eleccions o bé governar amb la màxima normalitat fins al final de la legislatura?

A les Balears, érem molts els que dèiem que al govern de Madrid es podia fer una aliança plural de govern, igual com n’hi ha en tantes comunitats autònomes, entre elles les Balears. En política es poden ser moltes coses, però no es pot ser naïf. Per tant, no podem negar que hi ha una certa fragilitat. Ara bé, la moció de censura -una eina vàlida i legítima- que ha permès a aquest govern arribar al poder en realitat dona forma a una majoria social que fa temps que existeix, i la qual té tota la legitimitat per aguantar fins al final de la legislatura. Això sí: si arriba o no al final de la legislatura no depèn només del PSOE, sinó de tots els partits que concretaren l’acord que va permetre la moció de censura. Si no arriba a bon port, serà responsabilitat de tots, no tan sols del govern de Sánchez. Ja veurem si les tensions que ara hi ha es poden resoldre. Jo crec que en relació amb els grans temes, els partits que es posaren d’acord per a la moció tenen voluntat i capacitat de posar-se d’acord.

Us veig optimista.

La gent veu que cada vegada més es dissenyen dos grans corrents a Espanya i al món. D’una banda, hi ha la insubmissió conservadora de Trump, Salvini i etcètera, que aquí representen el PP i Ciutadans, i, de l’altra, hi ha una esquerra que ha de fer front a aquesta dreta extrema treballant des de la pluralitat. És important reforçar a Espanya aquesta segona opció. De vegades som massa poc conscients que avui Espanya és un dels països on l’esquerra té un percentatge de vot més alt. La socialdemocràcia tradicional i l’esquerra s’enfonsen a Itàlia, a França, a Alemanya... Aquí, no. En aquest sentit, l’esquerra ha d’articular un moviment que sigui plural i decidit en l’àmbit polític, transversal en l’àmbit mediambiental, i social en l’àmbit econòmic.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF